Ocupat en una feina tenia el televisor connectat, però sense so com faig a vegades i de tant en tant hi donava una ullada per, en aquests cas, veure la “festa” de l’11 de Setembre davant del Parlament. Hi vaig insistir una mica més i em feu pena, tristesa i molta vergonya en els moments més ridículs. En ocasions solem dir: “Si els passats aixequessin el cap . . !!. He pensat en aquests passats nostres i en el que els tocà viure, patir i perdre. Penso que no és aquesta una bona manera de recordar-los i honorar-los. La primera vegada que es va commemorar la desfeta de l’11 de setembre de 1714 va ser amb una missa a Santa Maria del Mar, era el 1886. L’11 de Setembre hauria de ser un dia de dol. Les conseqüències d’aquella derrota les hem seguit patint i seguirem així mentre no recuperem l’esperit de lluita que tinguérem en altres èpoques. La nostra actitud present sempre hauria de ser conseqüent amb el nostra passat, si és que volem encarar bé el nostra futur com a poble.
Sempre hem estat de mala sort; em deia en certa ocasió un conegut historiador. També podríem dir: en moments puntuals els nostres avantpassats no encertaren el camí a seguir. Què hauria passat si en la guerra de successió, que esdevingué europea, haguéssim pres partit per l’elegit o simplement ens haguéssim mantingut neutrals?. No se sabrà mai; ben segur que Castella hauria trobat un altra motiu per a esclafar-nos, feia segles que ho perseguien. Penso que ha arribat el moment d’un canvi important, un ressorgiment esperançador, ja que la independència és la única cosa que pot il·lusionar tot un poble.
Esteve Roure i Punset
Lluís Casademont, 14
OLOT Garrotxa
