De fet, si ho pensem bé, es pot dir que hem estat de sort amb el que s’ha fet a la Plaça Clarà. Fa molts anys i amb diferents governs locals, solia queixar-me del seu abandó, però sempre privadament – l’última carta privada al batlle del moment fou el 18/08/03 on acabava dient . . . veure la deixadesa d’una zona estimada de la nostra ciutat. Ja no sé que és pitjor: si el nyap del pavelló dels escolapis o l’estat vergonyós del “Parque” ; no tinc constància de cap resposta. Del pavelló esportiu dels escolapis també me’n vaig queixar molt quan es començava a construir, “amb molt de criteri”, em deien els que ara es queixen – estaven a l’oposició — quan les meves critiques els són desfavorables. Varen portar als tribunals la construcció del dit pavelló, però mai més se n’ha sabut res; passar de l’oposició a govern ho canvia tot. No tinc cap preferència sobre el color dels partits actuals, tots els trobo prou grisos i tenen el seu Millet; però tinc esperances amb un dels nous, l’únic que vol la “independència i la regeneració de la política”: RCat; deu fer un parell d’anys que me’n vaig fer militant, cas insòlit. És la primera vegada a la vida que milito en un parit – penso que ara és més associació que partit –, precisament perquè és una excepció: no és un partit de polítics “que pretenen ser professionals”, és un partit de professionals que fan política. Penso que els 3.500 associats tenim un tarannà molt semblant.
Quan, no fa pas molt temps, es va començar a parlar de rehabilitar o transformar la plaça Clarà es deia que proposaven vertaderes atzagaiades, sembla ser que fins i tot les balustrades varen estar en perill de desaparèixer. Una de les ineludibles obligacions que hauria de tenir un govern, al nivell que sigui, és respectar i tenir cura de les obres que han fet els anteriors quan són encertades i marquen una època, menysprear-les o voler “actualitzar-les” amb poc fonament no dignifica els governants de torn. Estem en una mena de dictadura de partits, es fan les coses totalment al marge de les possibles preferències majoritàries dels usuaris, sembla que no les tinguin en consideració. Ells decideixen com ha de ser el que han de pagar els altres, com que els han votat es creuen amb dret a fer el que els sembla a ells; i el que és més greu: l’oposició també hi col·labora.
Esteve Roure i Punset
25-10-2010
