Comentaris a la carta de l’Alcalde (iIV)

En una trobada al Club Tennis Olot, l’amic Quim em va presentar a l’actual alcalde quan preparava la campanya per a poder substituir l’alcaldessa del nyap del pavelló dels Escolapis. El futur alcalde, indecís, apocat i amb gran humilitat em va dir: Ben segur que ho faries millor tu, però, jo m’he de presentar. He recordat moltes vegades el seu comentari, tot i que mai he perdut el temps pensant en ser alcalde; cal tenir sempre present les pròpies limitacions. A més, m’hauria passat com aquell amic que li proposaren l’Alcaldia i en posar com a condició que no voldria estar sotmès als dictats de l’aparell del partit, no insistiren més.

 Si analitzem l’obra del senyor Sacrest, i tenim en compte les seves paraules de quan me’l varen presentar — segur que ha tingut encerts que pot ser no sabem –, puc pensar: jo hauria augmentat tant desorbitadament els funcionaris de l’Ajuntament? Hauria transformat el Firalet en un passeig dit de disseny – millor seria dir de poc seny — que, entre altres atzagaiades, ara no s’hi pot ballar sardanes per ser perillós de prendre-hi mal, tot i ser el lloc on hi romania el monument a la Sardana? Hauria prescindit de l’opinió del poble – que és el que paga, sempre — per autoritzar obres importants a la ciutat? Penso que al senyor Sacrest li han sobrat quatre anys de govern.

 Acostumat com estic a  fer-me càrrec de les conseqüències dels meus petits “invents”, n’hauria fet a càrrec de l’erari públic? I sobretot, m’hauria deixat portar per una mena d’involució col·lectiva – la realitat sempre supera la ficció – arrasant l’emblemàtic puig del Roser per a construir-hi una obra amb pretensions de “singular” i realitat apocalíptica que perpetués la meva memòria?. No se sabrà mai, però suposem que hagués estat així. Arribat el moment en que jo, inevitablement, hagués recuperat el senderi, ben segur que m’hauria passat el que deia i tant temia, l’ A. Rovira i Virgili en el seu llibre “Els darrers dies de la Catalunya republicana”: “Qualsevol mala acció que jo cometés conscientment, em deixaria un neguit que em fóra un càstig màxim. És aquest càstig allò que més temo en el món. Cap avantatge personal, cap satisfacció d’un desig o d’una passió, cap fugida d’un perill, no em compensarien el sofriment intens i durador que em produiria el saber-me culpable”

 Esteve Roure i Punset

 03-02-2011

Aquesta entrada ha esta publicada en Cartes als diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>