(del llibre “l’Edat Burral”)
“Estàvem a les oficines mentre comentàvem el retard que portaven els autobusos dels oficials i sots-oficials, quan sobtadament entraren amb un guirigall enorme. Tots parlaven a l’hora; entrà el capità amb un diari a les mans, El Telegrama del Rif, i tirant-me’l per sobre la taula em digué, tot emprenyat i més aviat despectiu, molt habitual en ell :
- Mira tus paisanos qué han hecho.
En començar a llegir va entrar el Pater molt alterat tot dient, firmament convençut :
- Esto se arregla colgando a unos cuantos sin contemplación.
No sabia exactament què estava llegint i en sentir les paraules del Pater, per primera vegada vaig sortir de mare. La meva actitud en aquells moments ja no era de passotisme, sinó que aixecant la veu al mateix to que ells els vaig dir :
- Mi capitán, yo no sé lo que ha pasado, pero hayan hecho lo que hayan hecho yo estoy de su parte; a lo mejor estando yo allí no lo aprobaría y como no puedo hacer caso de lo que dice este periódico, ni de lo que dicen ustedes, yo estoy de parte de mis paisanos.
- Cállate, cállate que me vas a meter en un lío — va dir el capità, tot agafant-me pel braç, davant de la sorpresa de tots els presents en veure’m tan decidit.
Altres oficials entraren a la nostra oficina en sentir les meves paraules i, mentre el capità intentava mitigar la situació tot emportant-se’ls, jo procurava llegir de nou aquell maleït diari, sense aclarir el que de veritat havia passat a Barcelona. Totes aquelles suposicions de nova revolució, no era més que la famosa vaga de tramvies dels darrers dies del febrer de l’any cinquanta-un. S’havia fixat una data per a la puja de preu dels tramvies, l’1 de març, considerada abusiva per als ciutadans de Barcelona, doncs suposava un greuge comparatiu amb Madriz, ja que a ells no se’ls tocava el preu de cinquanta cèntims i, en canvi, a Barcelona s’apujava a setanta cèntims. Les autoritats, tot i la censura, no s’adonaren que el servei de Correus era intensament utilitzat per comunicar-se entre ciutadans que el dia assenyalat ningú utilitzés el tramvia. L’èxit va ser rotund, ja que, vuit dies abans del dia fixat per a la vaga, es varen començar a reduir els usuaris i a trencar vidres dels tramvies”.
Des d’aleshores no recordo cap fet que s’hi pugui assemblar. Cada vegada som més mesells, fins a l’extrem d’honorar – el divendres passat — al descendent que porta el mateix nom – no és gens casual — del que va engegar la repressió més aterridora de la història, contra Catalunya i els nostres avantpassats catalans, l’endemà de l’11 de setembre de 1714.
Esteve Roure i Punset
03-03-2011
