El balneari

No m’agrada viatjar, mai m’ha agradat, però a vegades ho he de fer; aquests últims anys amb això de l’Imserso he anat a passar uns dies en algun balneari – sembla que tornen a estar de moda –, i sempre eren molt lluny de casa, però aquesta vegada hem anat a Santa Coloma de Farners, suficientment a prop per poder fer alguna escapada a casa on hi tinc tot el que em sedueix i si me’n vaig ho trobo a faltar. A diferència d’aquell que deia que li agradava Catalunya, però no els catalans, m’ha agradat Santa Coloma i els colomencs, en les nostres anades diàries en bicicleta al poble on nasqué Salvador Espriu. El balneari és de principis del segle passat, ben conservat i amb un entorn excepcional, en especial el parc de Sant Salvador. Sovint desconeixem el que tenim més a prop de casa nostra. Unes parentes que varen estar molts anys viatjant arreu del món, em deien: Tu, tens els horitzons molt limitats. Penso que les limitacions les solem tenir en la nostra ment i per més que viatgem sempre estarem reclosos en aquest minúscul i insignificant planeta; ara, diuen que l’univers s’engrandeix i no sabem, ni comprenem cap a on ni com s’expansiona, tots som limitats.

En el balneari la gran majoria érem gent del País, llevat d’alguna excepció, com el que era originari d’Extremadura i resident a Girona, al que jo li deia en veure’l: Has canviat Extremadura – pueblo de conquistadores, es limitava a dir ell — per “Extrematova”, tot pensant en nosaltres els catalans, tous de mena, si tenim en compte la nostra actitud submisa vers els altres pobles del regne de Castella. Cinc parelles, totes del País: Badalona, Barcelona, Blanes, Mataró i Olot, acostumàvem a seure en una taula rodona a cada hora d’àpat i ens hi trobàvem molt bé. En veure la facilitat o l’automatisme amb que es passaven al castellà quan ens servia un cambrer de parla castellana,  defecte o virtut massa freqüent, segons com es miri, vaig proposar-los-hi una juguesca per si eren capaços de respondre sempre en català al cambrer, que l’entenia i el mig parlava; a la primera hi varen caure de ple i van continuar igual tots els àpats. Per una altra vegada, proposaré que qui contesti en castellà pagui una petita multa – botiflers a part. Les cinc parelles de la taula, congeniàrem molt, tot i ser de diferents tarannàs; des del que no dorm bé a casa seva en no estar-hi quasi mai, al que en no marxar quasi mai de casa no dorm enlloc com a casa. Dormir bé és molt important. El meu net més petit – vuit anys – quan ve a casa, en anar-se’n em sol dir: Que dormis bé, avi. I si arriba en un matí em pregunta: Avi, has dormit bé?

 Esteve Roure i Punset

16/10/2011

Aquesta entrada ha esta publicada en Cartes als diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>