Fa un parell de diumenges que en anar a busca l’Ara – és el que toca als diumenges — al quiosc del parc, hi havia una petita tertúlia, com passa sovint. La discussió era sobre la situació econòmica actual i sobre si s’ha de continuar amb l’euro. Un dels tertulians va exclamar: Ja n’hi ha prou d’això, hem de sortir de l’euro i tornar a la pesseta. Com que jo no anava sol i en bicicleta, com acostumo a fer, i la companya – ara diuen que s’ha de dir així – m’esperava al cotxe, vaig optar per seguir el meu programa tot pensant que el que havia dit aquell senyor semblava una ximpleria. En pujar al cotxe i mentre enfilava el camí per anar a esmorzar als Hostalets, començava a pensar: potser això de la pesseta no és cap bestiesa, al cap i a la fi la pesseta és catalana, o millor dit, l’origen de la seva denominació és totalment català.
I ja que en parlem, bo serà recordar el seu origen. Fou adoptada l’any 1868 pel govern provisional espanyol per iniciativa del ministre d’Hisenda Laureà Figuerola, i establerta per decret el 19 d’octubre. Laureà Figuerola i Ballester era fill de Calaf (Anoia, 1816) i morí a Madrid el 1904 – el 2004 foren traslladades les seves restes a Girona. Sembla ser, això no ho diuen els llibres, que en ser el seu creador català adoptà el nom de pesseta que era una de les monedes d’or a Catalunya, ja al segle XV, diuen alguns: la peça i la pesseta – la peça gran i la peça petita –; no en podien pas dir la piececita. O sigui que, la pesseta podria ser perfectament la moneda d’una Catalunya independent, ja que en temps de la peça i la pesseta érem més independents que ara, que en essència, encara estem lligats a la piececita.
Cada vegada se’m fa més difícil escollir a l’hora de votar; o més fàcil, segons com es miri. De fet no serveix per gaire res anar a Madrid. Només tinc una cosa clara: votar sempre partits que siguin totalment catalans i que no siguin sucursalistes, i amb tot, no n’hi ha cap que em convenci, tots tenen les seves contradiccions. He fet el que no havia fet mai: escollir-ne dos i ensobrant les paperetes dels dos partits o coalicions catalans, n’he escollit a l’atzar un d’ells, sense fer trampa, i l’altra a la paperera esquinçat. O sigui, només sé que he votat un partit del nostra País. Pel que fa al Senat, “refugi de pecadors”, en passo,
Esteve Roure i Punset
1/12/2011
