No fa pas molts anys que ens queixàvem de que el jovent no volia maldecaps i optava per fer-se funcionari, buscaven la comoditat i la seguretat que oferia aquesta feina; fora aventures i preocupacions innecessàries, deien. Ens temíem que l’esperit de lluita per prosperar s’aniria perdent i deixaríem enrere les virtuts que atresoraven els nostres avantpassats, però vet aquí que molt jovent d’ara comença a adonar-se, si us plau per força, que amb aquesta actitud no aniríem enlloc: de funcionari ja és difícil trobar feina i els que en són ja els costarà mantenir feina i privilegis. La setmana passada vam tenir la satisfacció de veure un exemple que ens retorna l’optimisme: una petita empresa que es comença a introduir als mercats de tot el món. Situada al polígon industrial de Begudà i especialitzada en torrar cafès, han començat a exportar de Catalunya a arreu del món; el primer any el 15% de la producció. Això és extraordinàriament positiu, i ben segur que trobaríem molts més exemples com aquest. El nostre mercat és tot el món. Des que els espanyols ens varen fer el boicot del cava, les exportacions al món ha anat augmentant; necessitem que ens facin més boicots, les mentides dels castellans i els botiflers d’aquí ens poden ser de molta ajuda; que siguin ells que ens fotin fora de la seva Espanya, i quan siguem un país petit i lliure, si els governants no ho fan prou bé, podrem fer com es islandesos: fotre-l’s tots fora i posar-n’hi de bons, que n’hi ha!.
Érem uns 25, a tots ens va seduir visitar la dita empresa. Per a completar aquesta interessant sortida anàrem a dinar en un restaurant de Llocalou especialitzat en cuinar caça. Com que jo era dels primers que es va trobar a la taula la responsable del restaurant, ens va preguntar: Quin vi hi posarem? I seguint la meva tendència de sempre, consumir productes del nostres país, vaig dir-li: negre de l’Empordà, que cada dia els fan més bons, i en vam escollir un. El menú era: un pica-pica i la tria individual del segon plat. Quan em va tocar a mi, vaig demanar: farcellets de col sense la perdiu; la senyoreta que ens atenia em va mirar amb insistència i va estar una estona sense saber què dir, i els del voltant meu també feien cara d’estranyesa, però vaig repetir: farcellets de col sense la perdiu, són molt bons, la llàstima és que s’hagin de matar perdius per fer uns farcellets de col bons, i quan les cols són tocades pel fred – que deia sempre la mare — encara són més bones; aquests dies no ha fet gaire fred, però els farcellets varen ser molt bons. Tot això prova que no ens hem d’allunyar gaire de casa nostra per gaudir de coses bones.
Esteve Roure i Punset
Diari La Comarca
7/12/2011
