Fa uns dies que, com en anys anteriors, volia portar a l’Arxiu Comarcal el llibre d’enguany – Cartes als diaris i a l’Administració –, és el número 14 de la col-lecció i s’hi recullen les cartes publicades, quasi totes al setmanari de La Comarca d’Olot, del 10 de maig del 2009 al 19 de juny del 2011, a més d’altres de temps més llunyans i alguna “correspondència” amb l’Ajuntament del moment. En el que fins ara era l’Arxiu a l’Hospici hi havia una nota a la porta que notificava el trasllat al nou emplaçament: el que abans era el Puig del Roser. Penso que ho he explicat moltes vegades, però com que no solem recordar les vegades que hem explicat les mateixes coses a les mateixes persones, tornaré a contar-ho. Era pels voltants de l’any 2000 quan em vaig assabentar que el Dr. Moret feia uns anys que havia creat l’Associació dels Arxius Personals i dels Avantpassats d’Olot, i li vaig portar el primer llibre escrit entre el 1994 i 1995. El títol era l’Edat Burral i tractava de la diversió que fou – vist des del moment d’escriure’l – el servei militar obligatori; molt menys divertit en el moment de fer-lo. El Dr. Moret va estar molt content, però al cap d’un parell o tres d’anys ho va portar tot a l’Arxiu Comarcal. Per aquestes dates és quan regalo als familiars més propers un llibre, que tracta quasi sempre de històries personals, anècdotes i altres temes.
No em vaig veure capaç de portar el llibre al nou Arxiu. No he acceptat ni acceptaré mai l’obra que s’ha fet en un lloc tant emblemàtic, obra que no ha ressaltat la importància de l’indret, sinó que l’ha degradat; el disbarat que s’ha fet és com un càstig que penso no mereixíem els olotins. Només de pensar el que era el Puig del Roser i el que representava, fa que sempre eviti passar-hi a prop per no haver-ho de veure. He tramés el llibre per correu; no penso posar els peus en aquest indret, em semblaria un sacrilegi, una profanació, un pecat d’aquells que segurament no entrarien en les setanta vegades set que s’ha de perdonar, segons va dir Jesús a un dels apòstols quan li va preguntar quantes vegades havia de fer-ho…
