L’anada a Sant Feliu de Riu

2 a 6-08-2011

Aquest any, el dissabte 6 d’agost, diuen que vindrà el bisbe de Girona, penso que es diu Pardo, però no sé d’on és. Se m’ha acudit entrar a Internet i he fet una pregunta pensant que era absurda: El Vaticà contra Catalunya. He quedat totalment sorprès en veure que hi havia infinitat d’entrades amb aquest títol. N’he copiat una de “església plural” que parla del tema i l’he tramés als meus contactes; amb molts d’ells ens trobarem el dia de l’anada a la missa a Sant Feliu de Riu, cantant els goigs del Sant, i dinant a can Gustí. En una altra entrada a Internet, diu que l’únic bisbe que roman fidel a Catalunya és el d’Urgell; una altra diu: ”Sembla que tots els catòlics del món puguin ser patriotes menys els fidels de Catalunya, i que tots els bisbes podrien ser patriotes menys els nostres”; una altra d’un capellà del bisbat de Vic que també hi diu la seva; “Bisbes amb el melic arronsat” diu en Salvador Cardús;  una altra diu “El Papa de Roma ofèn Gaudí i Catalunya”, i així no acabaríem mai. Tinc ganes d’empaitar al bisbe Pardo perquè m’expliqui la seva prohibició per deixar locals de l’església als organitzadors de les consultes per la independència que es varen fer no fa pas gaire, al cap i a la fi els bens de l’església han sortit dels fidels, de quan els confessionaris eren les màquines escurbutxaques de l’època. Em deien fa un temps, que a Girona el bisbat hi té unes 1300 propietats i els problema és mantenir-les en condicions.

6/08/11

Després de trobar-nos a Montagut, com cada any, hem començat la ruta per l’Alta Garrotxa, i a Sadernes hem passat el control i començat a pujar per la estreta i sinuosa carretera de muntanya, però en bon estat, que va a Sant Feliu de Riu i que continua fins a Sant Llorens de la Muga a l’altra vessant de la serralada, i quan estàvem prop del trencant del camí que va a peu a la capella, de sobte he sentit una fressa estranya: era un pneumàtic rebentat. No hi havia manera de trobar el cric per a canviar la roda; no l’havia fet servir mai i amb l’atabalament no se m’ha acudit mirar el llibre d’instruccions, on explica molt bé l’amagatall; el que venia darrera nostra amb un cotxe del mateix model i color, tampoc tenia cric o no sabia on tenia el cric; fins que ha arribat l’Esteve Agustí i ens ha deixat el seu, i amb l’ajuda dels Pla, important ajuda, doncs fins que l’Arcadi no ha trobat el punt per fer palanca no hem pogut desclavar la roda – normal quan una roda porta molt temps fixada. Tot i els problemes hem aconseguit canviar la roda, tothom hi ajudava. He deixat la Mariàngels i en Grau davant del dit camí que puja fins a l’església romànica de Sant Feliu, per assistir a la missa oficiada pel bisbe i jo he continuat sol fins can Gustí. No estava de punyetes, em donava la sensació de que el Vaticà, que no perdona, m’havia “castigat”; no pot ser que amb tants anys de fer el mateix camí m’hagi acostat massa a la part contraria al cingle i una pedra sortint hagi estripat el pneumàtic.

Mentre esperava, han tardat ben bé una hora en arribar, he fet un repàs de tot plegat, tot pensant en el per què de “El Vaticà contra Catalunya”, i en les croades que hem suportat; en la submissió dels nostres bisbes a la C.E.E., que sempre va de bracet amb un Vaticà acostumat a anar d’acord a tothora amb el més poderós, el que li pot produir més beneficis. Trobo a faltar el bisbe Deig, “els tenia ben posats”.

 He pensat en aquest Vaticà que sembla dominat per l’Opus, la poderosa organització de la que en recordo petits contactes tinguts amb ells i cap d’edificant. Estant un dels meus fills en una residència d’estudiants de l’Opus, els varen prohibir relacionar-se amb el matrimoni responsable de la cuina, per considerar-los de condició inferior, deien ells; o la meva estada que havia de ser de tres dies a can Nadal on vaig viure-hi situacions ridícules i al cap d’un dia i mig me’n vaig anar, fugint d’aquell ambient fanàtic que només feia que alabar les virtuts d’en Josemaria, aquell que es va comprar un títol, ambiciós de diners, delerós de poder i que menyspreava Catalunya, fins a aconseguir la separació de les parròquies de La Franja que feia vuit cents anys que ho eren del bisbat de Lleida; sembla ser que molta gent de la Franja , llevat d’en Duran Lérida, es consideren catalans i segueixen parlant l’idioma que els és propi.  

Aquí faig un petit repàs o parèntesi sobre les croades que hem sofert. La primera croada, en un context i en un territori molt diferents, el papa Innocenci III va proclamar una croada contra els albigesos, una secta religiosa, al sud de França. La consegüent croada va ésser la primera que va tenir lloc a l’Europa Occidental. Va durar des del 1209 fins al 1229 i va causar un gran vessament de sang. La croada contra els càtars s’estengué durant dècades i va tenir més a veure amb l’extensió del domini francès sobre Occitània que per combatre l’heretgia. Al final del conflicte, amb la intervenció de la Inquisició, els càtars van ser exterminats, culminant amb la darrera mort d’un perfecte a la foguera, Guillem de Belibasta el 1322. Escruixeix pensar que et cremen viu, però, com que fa tant temps en parlem com aquell que res.

La segona croada contra la “Corona d’Aragó” va ser un conflicte bèl·lic que va durar del 1283 al 1285. La Croada va ser declarada pel Papa Martí IV contra Pere el Gran, per la seva intervenció en els afers sicilians en contra de la voluntat papal. La major part del conflicte es desenvolupà en terres catalanes, tot i que els primers episodis van succeir a la frontera navarro-aragonesa. Penso que aquesta fou la de les mosques que, es diu, sortiren del sepulcre de Sant Narcís a Girona  i provocaren la pesta a les tropes franceses que s’hagueren de retirar amb nombroses baixes. La tercera croada podem considerar que fou la de 1936-39, el Vaticà no l’ha desmentit mai, durà fins que el sanguinari dictador morí en 1975 matant tants enemics de la “pàtria”, la seva, com va poder.

Han començat a arribar tots – aquest any érem uns setanta. Mossèn Mel m’ha presentat el bisbe; baixet, gens afectat, vestit de negre i amb el cabell blanc; ja m’havien passat les ganes de tenir-hi cap tipus de conversa. Sense donar-hi importància, més aviat amb indiferència o fins i tot mala educació, sense a penes mirar-me’l, he dit: Amb l’església no m’hi faig gaire – el contratemps de la roda rebentada encara m’afectava. M’hauria agradat poder fer una foto per captar l’expressió de sorpresa, incredulitat i estupefacció de mossèn Mel, ell que és tan bon fotògraf, la seva expressió ho deia tot. Tot mirant amb insistència a mossèn Mel he afegit: Llevat d’excepcions; referint-me a les meves relacions amb l’església.

El dinar ha transcorregut com sempre, amb el clàssic menú: tothom es porta el primer plat i la carn del país feta en un gran coixí de brases a l’era és immillorable. Al meu costat hi tenia un regidor de l’Ajuntament de Montagut del que no l’hi recordo el nom i hem parlat de coses prou interessants. En acabar el dinar en Narcís ha dit unes encertades paraules i he tingut la impressió que el bisbe és més intel·ligent del que aparenta, doncs, no ha dit ni piu. En temps passats hi fèiem unes bones cantades, era quan venia el Xato, en Martí Plana, i en Joan Andreu estava més de punyetes; la veritat és que ara queda una mica fred. Els més joves són els que haurien d’animar la trobada; cal trobar-ne algun de capaç. En acomiadar-se, el bisbe m’ha donat la mà i jo he seguit amb el meu paper d’indiferent. M’he de perdonar, si és que en sé.

Deu ser que tot i haver perdut força la fe, encara me’n queda una mica de recança. Haver rebut una educació cristiana, de la que no en renego, ans al contrari, haver sigut tants anys d’Acció Catòlica marquen encara que no vulguem. Tinc com una estranya sensació, com si el cas del pneumàtic rebentat hagi estat una intervenció “divina” per castigar-me, o una “revenja” del Vaticà que no sap perdonar. El cas és que tot i considerar-lo un botifler encara que sigui amb pocs fonaments, no n’hi havia per fer aquest mal paper al bisbe, i jo, repeteixo, tampoc m’he sabut perdonar; com el Vaticà, vaja.

 —– Original Message —–

From: àngels Morral

To: reagrupament-garrotxa@googlegroups.com

Sent:Tuesday, August 23, 20118:45 AM

Subject: Re: Anada a S. F. de Riu
Hola a tots/es!!
Com m’agrada llegir els teus escrits Esteve, és un plaer! Dins les realitats que em/ens deixen sense ànims tu sempre m’acabes dibuixant un somriure. Gràcies!
Una abraçada!   àngels

Aquesta entrada ha esta publicada en Altres articles. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: L’anada a Sant Feliu de Riu

  1. Joan Agustí Agustí diu:

    Un gran encert , el de fer-te el teu propi BLOG.
    Et felicito.
    La majoria de les comunicacions familiars devenen electròniques. Escaseixen les tertulies i encara més les canterelles.
    Confio anar rebent els teus missatges.

Respon a Joan Agustí Agustí Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>