El museu dels Sants

Senyor  Director, agrairé la publicació de la següent carta a Clar i Català.

El Museu dels Sants

Fa uns dies vàrem llegir que l’Ajuntament es proposava canviar el nom del Museu i penso que és encertat, ja que confon a molta gent i no saben ven bé el que en realitat és. El problema, si és que ho podem dir així, està en escollir el nom més adient: que s’entengui el que en realitat és el Museu, que el nom tingui impacte i sigui curt. Penso que es podria promoure un concurs i que el guanyador tingui com a premi la satisfacció de ser-ne l’autor; dit de passada, penso que aquest sol ser sempre el millor premi.

 Vayreda Bassols Casabó Y CIA S.L., L’Art Cristià, per a nosaltres, era un dels molts tallers de sants – imatges religioses – que hi havia en èpoques passades, i ara es pot dir que quasi forma part del Museu dels Sants. El bon amic Pep Oliveras és el gerent de L’art Cristià. En Pep i jo érem adversaris en campionats de tenis molt singulars en èpoques en que ell era quasi un nen i jo com si fos el seu pare; ens feia anar de corcoll i ens guanyava. El seu pare el renyava i li deia que ens faltava al respecte. En una de les meves visites al complex en Pep em va explicar moltes anècdotes i en transcric una.   

Fa molts anys que quan s’acostava l’estiu els visitava un client americà: el signor Giuliano, i els feia una considerable comanda. Entre l’extens catàleg de l’empresa hi ha el Crist de Limpias. Solament el bust, amb corona d’espines i molta sang pel rostre. Limpias és una petita ciutat de la província de Santander que l’any 1960 tenia 1.502 habitants. És famós el Santuari del venerat Cristo de Limpias. La imatge es fabrica en les mides de: 12, 15, 20, 25, 30 i 60 centímetres i la comanda era de cinquanta peces de cada mida. El signor Giuliano no es descuidava mai de recomanar que fossin acabats: ¡Con molto sangue!  El client era important i les comandes que feia encara més; era un roc a la faixa per passar els mesos d’estiu. Passaren uns anys i el client americà de “l’aiga” no es presentava, fins que els arribà un altra “aiga” americà, però aquesta vegada portava un nou client i en preguntar-li què s’havia fet del que havia vingut tants anys, el nou client els respongué que l’havien metrallat a la sortida d’un restaurant. Després de fer una bona comanda, el senyor Oliveras, li preguntà al nou client de què en feien de tants “Cristos”. L’americà el contestà que ells, mitjançant un pagament estipulat, protegien els seus clients i quan algun no pagava li enviaven un “Crist”; la primera vegada el petit, si persistia un de més gran, fins que en arribar l’ultima mida, si tampoc pagava, el “liquidaven”.

Esteve Roure i Punset

3/05/2012

Aquesta entrada ha esta publicada en Cartes als diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>