Dues pel dret i una de revés

El que de petit va ser habitualment pegat, de gran sol ser pegador

Dues pel dret i una de revés.

 Fa uns dies que m’ho varen explicar: un nen, de no sé quants anys, va denunciar a la policia que el seu pare li havia donat una, o més, bufetades; no en recordo els detalls perquè és massa recent; ara ens passa això, no recordem el que vàrem fer ahir. Això sí, en ser tant poques, m’ha fet recordar les bufetades que de petit vaig rebre dels meus pares i no me n’he queixat mai. Del pare, van ser tres o dues bufetades i un simulacre d’una voleiada de cinturó als meus darreres, el que vaig rebre d’ell. En aquella època només es menjava pollastre per Nadal i per les festes del Tura i jo no en volia mai; no sé perquè, però una certa aversió a la carn, encara la tinc. Era en època de guerra o de postguerra, que en molts aspectes fou pitjor que durant la guerra, que els diumenges acostumàvem a anar, amb els pares i la meva germana, a algun hostal de les rodalies i fer un berenar-sopar. Un diumenge vàrem anar a l’Hostal del Sol i l’hostalera ens va dir que com que no tenia gaire res, si volíem mataria un pollastre. L’hostal estava ple d’homes que jugaven a les cartes i jo vaig començar a donar voltes tot dient: Ole!, ole! menjarem pollastre; Flas!, ja la vaig tenir, mentre el pare es justificava: A casa no en vol i ara ens fa aquest espectacle!.

 La meva cosina Montserrat vivia davant de casa i un dia que tornàvem d’una festa al col·legi d’aquelles del règimen franquista  en què, fins i tot, ens havien donat esmorzar, li vaig dir quan entrava a casa seva: Digues al teu pare que el meu el vol veure; ella pujava l’escala i vaig cridar que no era veritat, que era una broma, però no em va sentir. Dinàvem i es va presentar el tiu Ramon: Hola què tal, com anem?, seu – li digué el pare, mentre continuàvem dinant. Bé – va contestar el tiu Ramon –, tu diràs! Doncs, que vols que et digui, què hi ha de nou? – va dir el pare.  Ah! No ho sé, la Monserrat m’ha dit que l’Esteve li havia dit que em volies veure – va dir el tiu Ramon. Flas!, aquesta vegada va ser de revés.

Un carro de “gran tonatge” d’aquella època, estava aparcat davant dels escolapis sense els cavalls; una colla de mainada pujàvem al carro i ens desplaçàvem tots a l’hora a cada extrem perquè fes el va i ve amb gran estrall. Com que no vaig fer cas a la mare, que passava en aquells moments i espantada no volia que féssim un “esport” tant perillós, en arribar a casa hi va haver la voleiada del cinturó del pare.

 De la meva mare només en recordo una sola bufetada en tota la meva infància: va acabar la paciència — tot i que en tenia molta; paciència no t’acabis, solia dir — perquè no em volia posar una peça nova de roba interior que no havia estat rentada, feia pudor d’encimatge – els olis o adobs que posaven a la matèria per a filar. Encara ara, mai estreno una camisa, sempre de cotó, si no ha estat prèviament rentada.

Esteve Roure i Punset

5/07/2012

http://roure.cat/2012/07/05/dues-pel-dret-i-una-de-reves/

Aquesta entrada ha esta publicada en Cartes als diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 comentaris a l'entrada: Dues pel dret i una de revés

  1. FINA ARTIGAS diu:

    HOLA NOI! ETS UN CRACK, MOLT DIVERTIT, SEMPRE TENS COSES PER EXPLICAR, UN PETÓ

  2. Joan Agustí Agustí diu:

    Si expliques les voleiades de casa , en tindria per escriure tot un dia

  3. Pere Compte (gestor del correu del barri desemparats) diu:

    Trobo molt encertat els seu article, ens transporta a una època que molts tenim oblidada o bé no hem conegut, és molt interessant i enriquidor llegir les maneres diferents d’educar a base de rigidesa , o comparades amb les actuals basades en la llibertat individual, cap de les dues són bones, el temps s’encarrega de modejar cada un de diferent manera.
    Ànim Esteve, continuï explicant que sempre hi ha gent amb ganes de conèixer, sobretot de l’època que nosaltres no hem viscut.
    Li posaré un link a la nostra web.

    Salut !!

    • esteve diu:

      Hola Pere,

      Sempre és gratificant rebre comentaris com el teu; ho agraeixo molt. Què més voldria jo que explicar vivències que poden ser agradables i útils per als altres, però malauradament no em puc sostreure dels problemes actuals; si entres al meu blog: roure.cat, només de llegir: Qui sóc, penso que em comprendràs. .

      Una encaixada,

      Esteve

      • Josep Fajula i Puig diu:

        Apreciat Esteve
        Soc un assidu lector del teus escrits a La Comarca, per tant, apart de coneixret personalment, conec també la teva literatura que normalment parla d’histories o vivencies de la nostra juventut. Jo crec que es bo recordar-ho dons com molt be dius no es recodem del que acabem de fer.
        T’encoratjo a que continuis escribin, jo continuaré llegin-te. Moltes gracies, una abraçada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>