Quatre mentides, quatre

Diuen que s’atrapa primer un mentider que a un coix.

 Quatre mentides, quatre.                 ( no publicada a La Comarca )

 Quan no s’està avesat a mentir i s’ha fet en alguna ocasió, encara que a vegades amb certa justificació, se sol recordar amb una petita, o gran segons el cas, sensació de culpa. Al llarg i ample de la meva vida en recordo només quatre de mentides, dues de prou justificades o piadoses, en podríem dir, una altra per una broma i l’última no en tenia cap necessitat o millor dir-ne: va ser un error. La mentida és considerada molt greu en segons quins països, i més si els que menteixen són polítics.

 En acabar la guerra del 1936-39 vaig poder tornar als escolapis, el meu estimat col·legi, el del meu pare i dels meus fills, i amb el garbuix que hi va haver les classes estaven molt descompensades en quan a edat: el més jove del meu curs tenia dos anys menys que jo i el més gran tres més. Tenir  dotze o tretze anys o tenir-ne setze és ben diferent. Els més grans eren més avançats en segons quins temes. La mare m’embolicava el berenar amb un paper fi i a sobre un de diari. Un dia en el diari hi havia un anunci de la pel·lícula Vivir para gozar. En sortir de la secció els altres cursos, el padre Boronat – el millor professor que vaig tenir, podria explicar moltes coses bones d’ell — els acompanyava a altres classes; vaig passar l’anunci de la peli a un company més gran que anava molt orella dret, que solia parlar molt de cinema i ell, pensant-se que m’interessava, me’l va tornar tirant-me’l en el moment que el padre Boronat tornava a entrar.

– Què és el que t’han tirat ? – al padre Boronat no el recordo parlant castellà.

– Un tros de pegadolça embolicada amb paper –vaig contestar, per no comprometre al company.

– A veure, ensenyem-la – agafo ràpid un tros de paper de dins el pupitre i li dono.

– No veus que si fos com dius hi hauria les senyals, donem el que t’han tirat.

Li dono l’anunci i en llegir-ho el padre es va posar molt seriós. Ens va fer un sermó impressionant durant tota la classe i sovint mirant-me a mi, que era el “pecador”.

 El padre Eduard a mitja classe acostumava a prendre rapè en pols per a ensumar; vaig repartir uns petits sobres a tots dient-los-hi que era rapè i l’ensumaríem quan el padre ho fes. No era rapè, era pebre negra; mai més sentiré tants esternuts alhora.

 Un any després; en Climent – al padre Climent no li teníem tant respecte – després de resar la Corona de las doce estrellas, ens feia el sermó de cada dia a tota la secció. Mentre en Climent parlava, un company a l’altra fila al meu nivell, tenia la ma a la butxaca dels pantalons tot marejant la perdiu. Me’l mirava dissimuladament i en acabar la classe es va produir una d’aquelles situacions en que tothom xerrava i es movia del seu lloc, i en mig de l’enorme garbuix em vaig acostar a l’amic de la ma a la butxaca per fer-li un comentari de la “situació”. En Climent va explotar amb un crit dels seus. Tothom va callar i ell s’acostà al meu nivell al final de la gran sala – no ens teníem simpatia – i em va preguntar, amb una actitud desafiant:

Que le has dicho a tu compañero?

Le he preguntado por la nueva pelota – era veritat que havíem comprat una nova pilota entre tots els del curs.

Esto no es verdad, dime que le has dicho.

Pues eso, le he preguntado por la nueva pelota – vaig insistir, no li podia pas dir la veritat, pensava.

No te creo y escribirás diez mil veces: no mentiré y no saldrás de aqui hasta que hayas terminado. No vaig escriure ni una paraula i quan va tornar de vigilar la sortida dels altres em va dir: Puedes irte.

 Jan i amb més de quaranta anys, vaig ser requerit perquè donés la meva opinió sobre la possibilitat de que persones prou significatives dins l’empresa hi podessin col·locar els fills, i la meva opinió va ser negativa, no ho considerava positiu i és norma en moltes empreses.  Al cap de poc temps, un dels pares em va preguntar si se m’havia requerit la meva opinió i vaig dir que no. Encara ara no m’ho explico, tant fàcil que era dir la veritat exposant els arguments prou convincents en que m’havia basat i no comprenc perquè vaig mentir; ben segur que ara ho comprendria si m’hagués fet professional de la política, encara que fos com a complement.

 Esteve Roure i Punset

02/08/2012

Aquesta entrada ha esta publicada en Cartes als diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 comentaris a l'entrada: Quatre mentides, quatre

  1. FINA ARTIGAS diu:

    VAGE AIXÓ NO ES RES, TAL COM DIUS ELS POLITICS SON ELS PRIMERS, FINS DISAPTE

  2. Jordi Romaguera diu:

    S´ha de distingir la mentida de la mentida piadosa. Jo no sabria dir-li a un malalt terminal, que li queda poca vida. No sé com ho faria però jo no tinc valor.
    Una altra cosa és dir una mentida quan estàs entre l´espasa i la paret, i en defensa pròpia pots no dir tota la veritat, sense arribar a mentir.
    I després hi ha la poca-soltada i hi ha gent que menteix ni sense adonar-se´n.
    Jo sempre intento no mentir, fins a l´extrem que la meva dona sempre diu que
    no tinc picardia i quen sempre ho explico tot, sobretot si m´ho pregunten.
    Jo vaig tenir una joventut molt estricte i no hi cabia la mentida, de forma que
    no la vaig practicar, ni ara tampoc.

  3. Joan Agustí Agustí diu:

    Les mentides , com altres pecats , tenen més gravetat i trascendencia quan més edat tens quan ho fas.
    De petits , tots hem fet bestieses pq tenim l’obligació de conèixer els nostres límits , tot jugant. Però hi ha grans que encara hi juguen tot i que solen ser conscients de les males conseqüencies.

  4. Javier Espligares diu:

    Crec que si solament has mentit quatre vegades en la teva llarga vida, Esteve, et mereixes un monument. Jo he mentit moltes vegades, i alguna d’elles, greument…I em penedeixo. La mentida és un de les pitjors xacres de la humanitat. El pecat original és la mentida. Sobre això hi ha molt que parlar. El nen que comença a ser adolescent, que comença a perdre la tendra innocència, el primer que fa malament és mentir…La humanitat, quan va perdre la seva innocència, el primer que va fer és mentir als seus semblants. Aquest va a ser, precisament, el principi de tota la corrupció. Una salutació, Esteve.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>