La poesia i En Camelio

Com ho faríem sense poesia?

La poesia i En Camelio

 De joves, a vegades uns quants de la colla ens trobàvem a mig dia al Carrer Major i ens arribàvem a can Botó, a la Font del Conill, fèiem el toc, era l’excusa, mentre en Jaume Reixac, que llavors regentava el bar, ens recitava alguna poesia; era un extraordinari rapsode i tenia la veu precisa per aquests menesters, ens l’escoltàvem embadalits. Penso que l’amor a la poesia em ve de més lluny, encara. A mig curs – devia tenir uns tretze anys — traslladaren el padre Boronat escolapi i vam tenir un professor seglar, el senyor Oliveras. Era jove i ben plantat, vestia amb certa elegància, camisa blanca i corbata ben entonada, americana creuada de teixit de quadres de gales i pantaló negre perfectament planxat amb el sec impecable, i les sabates també negres i ben llustrades. Procurava ser simpàtic i atent tot explicant-nos coses ben personals. En el primer dilluns ens va dir que havia anat a veure una pel·lícula que li havia agradat molt, La dama de las camelias i automàticament va quedar batejat; des d’aquell precís moment, per nosaltres va ser en Camelio. Era molt especial; a vegades ens feia donar la lliçó en la seva taula, com si ens confesséssim i als que teníem germanes s’interessava per elles. Un dia va començar a llegir-nos una poesia i al següent una altra fins a passar-nos tota una classe escoltant-lo; ens va llegir complert el Divino impaciente, de José Maria Pemán. Potser que sigui gràcies a ell que sempre m’ha agradat la poesia, la que és transcendent tot i semblar fàcil i senzilla, com si l’autor l’hagués escrita sense cap esforç,. A vegades torno a llegir les que ell ens recitava: d’en Ramón de Campoanor, per exemple, El tren expreso, Quien supiera escribir!, etc. Com era natural en aquella època, totes eren en castellà, són una meravella: Habiéndoma robado el albedrio / un amor tan infausto como mio / ya recobrados la quietud y el seso / volvia de París en tren expreso . . ..

Amb tot, no he deixat mai d’estimar les poesies nostres, de Joan Maragall i Mossèn Cinto, entre altres, i aquesta d’en Joan Oliver, Corrandes d’exili, que descriu la situació en 1939: Una nit de lluna plena / tramuntàrem la carena / lentament, sense dir res / Si la lluna feia el ple / també el féu la nostra pena. . .  I acaba: Una esperança desfeta, / una recança infinita, / i una pàtria tan petita / que la somio completa.

 Varen venir els exàmens i en Camelio va solucionar el problema dient-nos a cadascú el que ens preguntaria. Al costat del petit tribunal i amb una cama sobre l’altra, anava desplegant i plegant un diminut paper que tenia entre les dues cames, on hi havia anotat el tema que anava preguntant a cada alumne. Va ser un “èxit” i el pare rector estava satisfet.

 Esteve Roure i Punset

30-08-2012