“La gran mani”

Una injecció d’optimisme.

“La gran mani”   — 11 de setembre de 2012

Són les deu del matí i estic una mica nerviós amb això de la mani; llevat d’una petita manifestació a Perpinyà, ja fa temps, mai havia assistit a cap concentració tant important, em dóna la sensació de que alguna conseqüència tindrà. Seria meravellós que això que massa gent diu, que és impossible – voler és poder –, es convertís en una realitat; poques coses em poden il·lusionar, millor dit, pel que fa referència al nostra país, res em pot il·lusionar tant com poder aconseguir el gran objectiu: la plena independència.

Com que hem de sortir a les dues de la tarda d’Olot, estem dinant més aviat del normal mentre per la TV3 estan transmeten l’acte que organitzen els polítics; en diuen una commemoració i a algú se li escapa de dir celebració, i és que de veritat ho sembla; sempre he pensat i no m’he estat mai de dir-ho, que el dia 11 de Setembre hauria de ser un dia de dol i totes les campanes del País haurien de tocar a morts, en aquest dia, com feia la campana de la Seu, tocant a sometent en aquell fatídic dia; ni m’escoltava, ni em mirava la televisió – normalment ho faig ben poc –, solament pensava en l’Honorata, la campana de la Seu tocant frenèticament a sometent mentre es consumava la gran tragèdia.

Molt ben organitzada per la ANC, l’assistència a la gran mani ha estat extraordinàriament gratificant, el civisme, l’optimisme, la il·lusió, les mútues atencions i l’esperança en l’èxit que es respirava, ben segur hauria contagiat al més escèptic. Tot i les incomoditats d’una gran aglomeració – diuen un milió i mig o dos de persones –, la gent confraternitzava com si es conegués de tota la vida; és el que passa quan es té un objectiu tan noble i comú!  No hem pogut arribar – ben pocs ho han aconseguit – al final del recorregut i en acabar, mentre marxàvem, tornava a pensar en l’Honorata i els versos d’en Josep M. de Segarra.

“Quan s’anava escolant nostra ciutat / dins del setembre de la mala anyada, / la campana de Sant Honorat, / a dalt del campanar a cada estrebada / movia el seu batall desesperat.    /    La varen dur entre brases i carbons, / somicant digué adéu a les germanes; / i la van fondre sense més raons, / i del metall en varen fer canons / per ofegar la veu de les campanes.    /    Encara sona; hi ha qui no la sent, / qui té l’orella molt rasposa,  / qui l’aparta com un mal pensament, / però encara repica a sometent nostra campana fosa.    / .  Vosaltres, gent de bona voluntat, / catalans de tota hora, / ¿no sentiu, caminant dins la ciutat, / la campana de Sant Honorat?  / ¿No la sentiu com plora?”

La gran i esperançadora sorpresa ha estat l’actuació del President de la Generalitat, l’Honorable Artur Mas, tant ahir com avui, dia tretze, ens ha donat la sensació que tenim un bon President; i que potser que sigui el líder que necessitem; les seves paraules d’avui són encoratjadores; cal tenir-les molt presents. Hi ha qui parla de secessió i hi ha qui diu: Jurídicament, caldria parlar de restitució. Ens obriria moltes més portes.

Esteve Roure i Punset

4/10/2012

Aquesta entrada ha esta publicada en Cartes als diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 comentaris a l'entrada: “La gran mani”

  1. Quico diu:

    Fantàstic texte, molt ben escrit, molt emotiu i positiu!

  2. XAVIER SUESCUN diu:

    Esteve, hi han sentiments que no es mereixen afegits ni complements. Qui els comparteix diu : amén i gràcies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>