Espanyolizar-nos?

 

Carta a La Comarca

Ara que ens volen espanyolitzar novament, hom fa un petit autoexamen per tal de saber quin és o ha estat el grau d’espanyolització que han intentat inculcar-nos al llarg de la nostra vida. El 1936 jo tenia vuit anys i d’espanyolitat me n’havien inculcat ben poca, vam passar els tres anys de guerra vivint en català. En acabar la guerra tot va canviar; abans d’entrar o al sortir del col·legi dels escolapis havíem de cantar, formats, i amb el braç enlaire – llevat del Pelut que aixecava els dos alhora — l’himne espanyol – començàvem amb lletra nostra: Viva Espanya soldats amb una canya . . . — mentre s’hissava o calava la bandera; les classes eren totes en castellà i els jocs al pati en català. Vaig ser feliç al col·legi, i l’educació catòlica no m’ha fet mai cap nosa. Vaig militar en l’Acció Catòlica i em vaig fer soci del Centre Catòlic, i quasi mai parlàvem de qüestions polítiques, ni se’ns acudia, tot i tenir present que ens deien que hi havia rojos i nacionals, que pels guanyadors de la guerra era tant com dir dolents i bons. En fer el servei militar em vaig començar a adonar que, per a mi, les coses començarien a canviar. Destinat a l’Àfrica, només de desembarcar, el primer moro que em vaig trobar em va dir: Hola Chordi. Es tenia molt en compte la procedència dels reclutes, molt especialment els que érem catalans, vulgues o no et feien adonar de les diferències, tot i no donar-hi massa importància, per part nostra. Fins que un dia en arribar l’oficialitat a les oficines – venien en bus des de Melilla — amb una evident excitació, el capità em va tirar el Telegrama del Rif sobre la taula tot dient-me: ¡Mira tus paisanos que han hecho! Intentava llegir aquell diari quan va entrar el pater – capellà catòlic de l’exercit espanyol – dient amb convicció: ¡Esto, colgando a unos cuantos se solucionava enseguida! En sentir-lo, sense pensar-m’ho i sense saber de veritat el que havia passat, vaig aixecar la veu més que ells, proclamant que estava a favor dels meus. Va ser la primera actitud, diguem-ne identitaria que recordo i vaig tenir sort que el capità, molt respectat i temut – era el que reclamava sous i dietes dels oficials –, em va ajudar fent sortir els oficials de la nostra oficina, encara més esverats en sentir les meves paraules. El motiu de l’alteració dels oficials era perquè es temien una nova revolució catalanista, i, en realitat, va ser la famosa vaga dels tramvies de Barcelona del 1951, en què es pretenia augmentar desorbitadament el preu dels bitllets.

Havíem estat alliçonats per espanyolitzar-nos; fins i tot el pare posava per sobre de tot la pau i volia justificar el que per a mi començava a ser injustificable; però hi ha coses que es porten a dins, tot i que hom no se n’adona fins que li surt espontàniament, i va arrelant. Havíem vist els disbarats  que feren els rojos i començàvem a assabentar-nos que els altres no es varen quedar curts i continuaven depurando fins el final de la dictadura. De casat i amb els fills petits procurava que no els influenciés res que fes referència a la “política”, mentre jo m’anava interessant per la nostra història. Després del 1412, en morir Martí l’Humà amb descendència “il·legítima”, va començar la “conquesta” castellana, primer amb semen i al 1714 amb sang a dojo. Ara voldrien aconseguir el que no han aconseguit en més de sis segles i penso que tampoc ho aconseguiran; continuarem sent catalans, tot i que alguns també se senten espanyols, però, “la dona borratxa i el vi a la bota no pot ser”.

Esteve Roure i Punset

10-01-2013

Aquesta entrada ha esta publicada en Cartes als diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 comentaris a l'entrada: Espanyolizar-nos?

  1. La lletra de l’himne espanyol que ens feien cantar cada dia era :

    Viva España.
    Alzad los brazos hijos del pueblo español.
    Que vuelve a resurgir.
    Gloria a la Patria que supo seguir , sobre el azul del mar el caminar del sol.

    Darrerament han fet un concurs per canviar-la , que ha quedat desert.

    Sobre el azul del mar , el caminar del sol

    • esteve diu:

      Si senyor era aquesta, encara que penso estava putinejada, doncs n’era autor en José Maria Peman i penso que originàriament deia: Viva España alzad la frente hijos del pueblo español . .. Jo apunto la que nosaltres ens havíem composat, i només la primera estrofa: Viva Espanya soldats amb una canya, sabres de cartró . . . donat que en les cartes a La Comarca ens limiten l’espai..
      Esteve

  2. joan clavera diu:

    nosaltres als “colapis” de Tàrrega cantavem:

    Arriba España
    en Franco amb una canya
    i la seva dona amb un bastó
    formavem un batalló

Respon a esteve Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>