I ara, qui ens farà somriure?

Carta a La Comarca

 Qui ens farà somriure encara que estiguem de mala lluna? Només en Salvador Llagostera, en Patuel pels amics, era capaç d’arrancar-nos un somriure, i fins i tot una riallada, encara que estiguéssim en moments baixos de moral, com se sol dir.  Tenia el do de plaure a la gent, do extraordinari i ben poc corrent, ens contagiava positivament amb la seva simpatia i optimisme. Quan menys ens ho pensàvem ens ha deixat; era dels més joves d’una colla forjada a redós de la Secció Esportiva del Centre Catòlic dels anys quaranta. Podria explicar infinitat d’anècdotes d’en Patuel; moltes d’elles estan en el llibre “Els més Dimonis del Centre Catòlic”, com la de quan va fer de Rei negra en la primera cavalcada de Reis organitzada pels Catòlics, i que perdura encara la seva organització; va haver de muntar el fogós cavall de la “comandanta” i va ser tota una aventura; l’alcalde Bretcha li va fer costat, ja que sovint solia recolzar-se amb el jovent dels Catòlics. La S.E.C.C. era extraordinàriament dinàmica, les activitats eren nombroses: futbol, bàsquet, handbol, ciclisme, sardanisme, teatre, Coso Iris, Cabalcada de Reis i altres que segurament em deixo, i en Patuel participava de pic o de palada, en la majoria d’elles.

 En minvar les nostres activitats vàrem mantenir les actuacions com a dimonis ens els Pastorets de les festes de Nadal, fins l’any 1998 que va ser el de l’última representació, i vam començar a trobar-nos en un dinar a La Deu cada any pel mes de maig. Quan sonava el telèfon i sentia Esssssssssssteve, havia de somriure, ja sabia que era en Patuel que m’avisava pel dinar o el que fos.. Els primers anys ens muntaven una taula llarga i sempre hi havia un sector que estaven més animats que l’altra, era el sector on hi havia en Patuel. Vam començar a queixar-nos perquè volíem una taula rodona en que hi cabéssim tots i els de la Deu no la tenien. Fins que el 2003 els que els tocava organitzar el dinar ens sorprengueren amb una taula de 2,40 metres de diàmetre, la taula dels Dimonis de La Deu, i tots podíem participar  directament de la trobada; malauradament, ara, ja no necessitem la nostra taula; quatre companys de “l’infern” se n’han anat a la “competència”.

 Quan un amic se’ns mor, els que quedem també morim una mica. Amb en Salvador ens trobaven sovint encara que no ens ho proposéssim i mai era un hola què tal, adéu; la trobada tot i que solia ser llarga, sempre se’m feia curta. El trobarem molt a faltar.

 Esteve Roure i Punset

17-01-2013