Espanyolitzar-nos? (II)

                            Carta a La Comarca

“M’estimo més el centralisme de Madriz que el de Barcelona”, em va dir fa uns pocs anys un amic de tota la vida; em va sorprendre molt; fins i tot penso que vaig escriure que havia quedat favagirat, perquè no és una persona que tingui interessos al que en diuen Espanya, que jo sàpiga; més aviat és un gran activista en les coses culturals del nostra país, Catalunya. Aquest amic de tota la vida, sempre ha estat una persona compromesa en fer coses pels altres desinteressadament, ocupant llocs importants en associacions de tipus cultural. Fa uns quants dies que ens vàrem trobar al carrer Major i vam parlar una bona estona, entre altres coses, del tema del centralisme i ell està convençut del que pensa; no suporta els nostres polítics i diu que no serien capaços de gestionar la independència. Li dono la raó, si hem de jutjar pels polítics i “tècnics” que tenim més a la vora.

 

.No va valer que jo li digués al meu amic que quan vingui el cas ja sortiran gent prou vàlida, i em va posar un exemple. L’altra dia, em va dir, el conseller de Cultura en un acte  públic va dir sardina quan havia de dir sardana – més tard se’n va disculpar –; Com vols anar bé? va reblar, sempre somrient. Mira, li vaig dir, fa més de seixanta anys, quan als Catòlics no podíem representar obres de teatre en català, en una obra de l’edat mitjana, tu havies de dir: . . .desde que vas con sabiadores . . . i vas dir: desde que vas con aviadores . .  vam riure i vam continuar sense que cap dels dos canvies de posició; sempre és difícil i poc usual fer-ho. Pel que em va explicar sobre temps passats, vaig deduir que, sense arribar a finals irreparables, la seva família també va patir el que en podríem dir cas Carrasco i Formiguera, que com a catòlic va haver de fugir de la zona republicana per salvar la vida; i capturat pels franquistes el varen afusellar – 09-03-1938 — per catalanista i per rebelion, deien a tots els que executaven els militars que s’havien revoltat contra el govern legal de la República; la seva partida de defunció diu; “Fallecido en despoblado (…) a consecuencia de heridas por arma de fuego”

 Vam acabar la llarga i casual conversa tot preguntant-li: quan vingui l’hora de votar, què votaràs: independència o no? No ho sé, em va contestar. He fet un repàs a la molta informació que rebem sobre estatuir Catalunya i s’està treballant molt en el projecte per part de la societat civil. Tots els convençuts hi hem de posar el coll i fer tot el possible per convèncer els indecisos, els que encara pensen que aniríem millor continuant sota la bota de Castella, perquè Espanya és només això, una prolongació del regne de Castella, tot i que la independència de Catalunya penso que els faria bé; ells s’haurien de replantejar moltes coses; penso que a la llarga Castella es tornarà a quedar sola, lògic. Com més ens endinsem en la nostra història, més ens adonem de la necessitat de tornar a ser amos de les nostres decisions; no es pot entendre el present si es desconeix el passat, i el passat pesa molt, en som una conseqüència; com en Raimon Pàniquer que quan li preguntaven els anys que tenia deia: quatre mil cinc cents.

 Esteve Roure i Punset

 

07/03/2013

Aquesta entrada ha esta publicada en Cartes als diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>