Carta a La Comarca
La “remodelació” del “Monument als caiguts” del cementiri, personalment no ho considerava necessari ni oportú, al cap i a la fi era una prova històrica, però ja que s’han eliminat els símbols, penso que era una bona ocasió per ajuntar totes les víctimes de la guerra promoguda per l’aixecament militar en el mateix mausoleu i cenotafi alhora, tots al peu de la creu mig envoltant-la i amb un recordatori honorant-los a la pedra nua que s’hi ha col·locat, ja que suposo que gairebé tots eren catòlics. Hagués estat una prova d’amor i confraternitat, però malauradament les guerres solen durar més de cent anys. El que s’ha fet, com a conjunt ho trobo molt desencertat, és decebedor. Totes les víctimes de la terrible guerra del 1936-1939, em mereixen un gran respecte, però sembla que hi havia unes “normes” per fer com s’ha fet.
En les llistes de totes les víctimes hi ha el meu cosí Joan Punset Punset; era de la quinta del biberó i només d’arribar al front d’Aragó fou metrallat per l’aviació, ens digueren. Era fill únic, la seva mare, viuda, li havia confeccionat un jersei abans de marxar al front i en no saber res d’ell i assabentar-se que un noi també de la quinta del biberó era a Olot convalescent de ferides de guerra, va anar a casa seva per tal d’obtenir informació del seu fill Joan; el ferit de guerra li va dir que no en sabia res del seu fill, però, per la meva tia Roseta va ser terrible veure que aquell noi portava posat el jersei que ella havia fet per al seu fill Joan; mai més la vaig veure somriure.
Dels que vàrem viure la guerra ja no en quedem gaires, i, és per això que penso que tenim un cert dret a parlar del que vam viure. Els que estan enterrats en el dit monument del cementiri, molts d’ells de la “ . . insuportable, la imperdonable matança del Triai del dia 31 d’octubre de 1936 va se l’obra d’una follia, d’un assassinat col·lectiu d’una vilania monstruosa”, ens diu l’Antoni Planagumà, en el seu llibre La Guerra Civil a Olot.
Sovint em miro la història en general, pels fets inqüestionables; les causes o motius són diverses i opinables, però, penso que res pot justificar engegar una guerra com varen fer els militars d’aquella època; ells van ser els responsables de totes les víctimes que hi hagué; ells varen institucionalitzar l’extermini dels seus desafectes en proclamar l’aixecament militar, i els que finalment varen ser vençuts eren difícilment controlables en aquells moments de l’aixecament; tot era caòtic, als meus 8 anys no entenia res del que veia. Recordo com si fos ara com un diumenge a can Mulleras, de Sant Privat de Bas, estàvem fent un berenar-sopar i en arribar un grup de milicians, armats amb pistoles de tota mena i grandària, i amb botelles de cava per fer les seves celebracions, el pare ens va dir: “Feu-ne via d’acabar que val més que marxem”.
En acabar-se la guerra, els guanyadors varen continuar afusellant indiscriminadament, i com volent-se justificar aixecaven monuments als que varen morir “por Dios i por la patria”, deien; penso que les víctimes, totes, no van tenir opció; com el nebot beatificat del meu avi Josep, Mn. Esteve Canadell i Quinana, no varen poder triar; o com aquell empleat d’una agència de transports al qual el gerent, anys després de la guerra, li aconsellava que se n’anés d’Olot i ell deia que no calia perquè no s’havia embolicat mai en res, que era el seu germà que va ser de la FAI; fins que el varen denunciar – la xacra dels primers moments i de la postguerra – i al cap d’una setmana l’afusellaven a Girona.
Esteve Roura i Punset
21/03/2013
