El monument als “caiguts” al cementiri d’Olot (II)

                Carta a La Comarca

Dèiem en la carta anterior que ens hauria agradat que totes les víctimes d’aquella inhumana guerra – com ho són totes — estiguéssiu més juntes, tots al peu de la Creu, perquè, que sapiguem, tots eren catòlics, i amb una inscripció clara en la pedra nua que s’ha col·locat al mausoleu, ara lliure de símbols polítics, explicant el perquè de tot plegat d’una manera simple i gens partidista.  Penso que molts hauríem col·laborat de diverses maneres per fer una obra més digna, respectant l’actual monument que a més de mausoleu, podria convertir-se, també, en cenotafi; ben segur que bons artistes haurien col·laborat en l’obra. Les víctimes, totes innocents, es mereixen el nostre homenatge més sincer. Penso que no hem estat prou conseqüents amb les circumstàncies. És per sentir-nos-en culpables, tot i que reconec que aquest meu desig és com somniar truites; és molt difícil arribar a una entesa tan agosarada! Seria com un miracle. Diu el poeta: “No passis mai pel cenotafi sense un deure hímnic. Honora sempre els morts, talment t’alliçonaren. Senya’t davant les tombes, mantenen vius els pares”                                                                     

Cada vegada que vaig al cementiri o em miro la fotografia del monument als “caiguts” i les llistes de tots ells junts al costat de mausoleu, que em semblen cartells de propaganda amb una relació d’usuaris del producte que es vol promocionar; en tinc una gran tristesa; exagero? Pot ser que si, però és el que sento. És un assumpte massa seriós i delicat, i penso que requeria la col·laboració de persones prou sensibles, intel·ligents, assenyades i conscients de la importància del cas. Amb la retirada dels símbols polítics i les llistes desubicades i de fireta, no hem honorat com penso que calia als caiguts, tots, per culpa dels fanàtics de sempre, no importa del bàndol que siguin o que es diguin demòcrates. Tots els caiguts varen ser víctimes del mateix botxí: els militars que varen engegar la guerra. Quina professió més bèstia la de militar! El primer llibre que vaig escriure era de quan em varen obligar a fer de soldat.

En una de les cartes publicades la setmana passada en aquest setmanari sobre el tema, s’hi deia, cas de que els vençuts hagueren estat els vencedors: “ . . .els processos contra els vençuts haurien estat com a mínim igual, i probablement amb menys garanties” Això no se sabrà mai, com o si haurien estat, però, el que sí se sap és que en acabar la Guerra de Secessió americana, el president Lincoln, vencedor d’aquella guerra civil, va dir i ordenar: Ara s’ha acabat tot; i no hi va haver represàlies de cap mena; i també se sap, per haver-ho viscut, que en acabar la guerra del 1936-1939, es va seguir fent sang, i l’Església portava bajo palio, com si fos el Santíssim, al que signava els enterado, Per més que m’hi esforci, no recordo haver sentit mai a un sacerdot perdonant als que cometeren tants assassinats d’entre ells; no devien recordar que, segons el Mestre, s’ha de perdonar setanta vegades set; Ell des de la creu ho va fer.

 Esteve Rourq i Punset

4/04/2013