La crisi de cada dia

La crisi de cada dia                            Carta a La Comarca

 Tot i que l’Albert Einstein deia: “La crisi és la millor benedicció que pot succeir-li a persones i països perquè la crisi porta progressos”, és terrible veure com moltes persones tenen grans dificultats per sobreviure, i, si tenim en compte que cada vegada hi ha més diferències socials en la població mundial – grans fortunes i grans misèries i grans quantitats de bilions d’euros en paradisos fiscals –, és fa difícil comprendre que la població no es revolti més contra els governs, tots; de moment han començat els “escraches0187– acció de procedència argentina, d’assetjament a polítics al carrer i al domicili particular. Pensem que són els polítics els que podrien evitar les maniobres dels “genis” de les finances per enriquir-se a costa de mig món, i prohibir l’existència d’aquests paradisos fiscals i altres irregularitats. Tot això fa pensar què ha ajudat a provocar la crisi que patim i quins polítics i grans financers s’entenen perfectament, “Tu me das una ‘cossa’ a mi y yo te doy una ‘cossa’ a ti, deien en una pel·lícula italiana doblada, de la nostra joventut; ja llavors en fèiem broma. De tota manera hi ha altres tipus de crisi, quasi inevitables, que ens poden afectar a tots sense excepció i una d’elles pot ser l’edat; he conegut molt poca gent que ja gran transmetin optimisme al seu entorn; vaig fer una carta sobre un d’aquests amics que fa poc va passar a millor vida i em va saber molt greu que no es publiqués; parlar amb ell era com un bàlsam, sempre estava de bon humor. L’enyorem.

 Fins i tot l’èxit personal pot desencadenar una crisi, penso amb una de les raons que ens va donar en Guardiola quan va plegar d’entrenador del Barça: M’he buidat, deia. Pot ser que per excés de dedicació arribés a un punt que ja era insostenible, tot i que cada vegada em costa més d’entendre; penso que a la seva edat en poc temps es podia  reomplir i tornar a la feia; em costa de fer-me a la idea de veure com el Barça juga contra un equip entrenat per en Guardiola, és decebedor. Però, la buidor també es pot tenir quan no es té dedicació en coses que ens omplin, que és el que pot passar quan hom arriba a gran orfe d’al·licients. Sovint penso en el senyor Munteis i quan la seva viuda em deia: En Josep tenia molta vida interior i jo en vaig aprendre d’ell. Can Munteis ja no existeix; la crisi va tardar massa en arribar; d’haver vingut abans s’hagueren salvat moltes coses i no hauríem de veure sempre més els innombrables disbarats que s’han fet en aquesta última dècada; alguna cosa s’ha fet bé, però són tant poques!

Fa pocs dies que vaig trobar al germà bessó d’un bon amic que fa més temps que ens va deixar que el que hem parlat anteriorment, té dos anys més que jo i em deia: Se’t faran feixucs aquests dos anys per tenir els meus, cada vegada és més dur. Tot i que ja fa un temps que va tancar l’empresa, em va dir amb un punt d’optimisme i fina ironia: Ara, tinc un negoci que em va molt bé, tinc tres gallines i totes tres em fa un ou cada dia.

Esteve Roura i Punset

18-04-2013

Aquesta entrada ha esta publicada en Cartes als diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: La crisi de cada dia

  1. Molt maca la carta.

    Tiet tu dius: “he conegut molt poca gent que ja gran transmetin optimisme al seu entorn”… he pensat doncs, que afortunats som de tenir la tieta Mariàngels a la família: optimisme pur :-)

Respon a Anna Agusti Illa Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>