El cactus, altra vegada

Carta a La Comarca

L’any passat per aquestes dates també dèiem que en sortir de casa trobo a faltar el cactus, quan ja feia un any que havia desaparegut, i més ara que estem en plena primavera,. Estava sobre un pilar entre dos portals; ben segur que si l’hagués penjat en la farola del davant de casa, ara és moda, no se l’haurien emportat, però ningú n’hauria gaudit, ni els que passen per el que en un temps en deien el “Passeig del Desemparats” de posició més elevada, queda massa lluny i no es podria apreciar la bellesa de la planta; a més seria perillós encantar-se en aquest indret i que algun Fitipaldi els enganxés, a ells i a la paret del primer revolt, que ja l’han ensorrat diverses vegades. De tota manera tampoc hauria servit de res penjar-lo a mitja farola, ja que per aquella època un altra Fitipaldi es va emportar la farola i un arbre; hauria estat terrible veure el nostra cactus trinxat al mig del carrer amb l’arbre i la farola, mentre el cotxe ocupava el lloc de tots tres: arbre, farola i cactus.

 M’agraden les plantes, però no m’apassionen i és la primera vegada que en trobo a faltar una. Era un cactus extraordinari, tot i tenir més de quaranta anys – cactus rose (?) –, feia unes flors d’uns dos o tres centímetres de diàmetre, molt espesses, d’un verd viu i amb els cantells  de les fulles de les flors punxegudes, vermells i rosa en diferents tonalitats, una meravella; tot plegat en una cassola de terra d’uns trenta centímetres de diàmetre. Tot i no ser un gran amant de les flors, trobo a faltar aquella meravella; ben segur que si no se l’haguessin emportat no hi donaria tanta importància; ara entenc l’amor a les flors que tenen moltes persones; ho veig a casa, fins i tot el meu petit taller amb tancament de vidre, a l’hivern es converteix en un hivernacle per a les flors. Vull pensar que, el o la, que se la va emportar no va poder resistir la temptació i ara se’l deu contemplar encisat; a vegades penso: el robador té remordiments o busca justificacions? Potser pensa: “Allà on era ningú en feia cas, estava a l’abast del que passava com si no fos de ningú i a mi em fa feliç”.

Hi ha persones que estimen tant les flors que fins i tot ho han d’exterioritzar i fer-ne partícips als altres amb uns versos meravellosos. Ben segur que deuen ser bones persones els que estimen tant les flors. Heus aquí les belles paraules del que en vida era sogre de la nostra amiga Glòria, en Guillem Mitjans Llampallas:

LES ROSES  Si jo us digués que la rosa  /  em té el cor enamorat  /  i que al món no hi ha  altra cosa  /  que tant m’hagi captivat,  /  si us digués que quan l’admiro,  /  quan contemplo els seus encants  /  i la seva flaire aspiro  /  i se me n’hi van les mans  /  sento el delit més pregon  /  que hi pugui haver en aquest món,  /  potser algú no s’ho creuria,  /  mes per estar entre clarors  /  de roses de tots colors  /  jo no sé el que donaria.  

Ben segur que a en Guillem no li hauria agradat que li pengessin les roses en les faroles; com les hauria contemplat?, com les hauria flairat?, com les hauria tocat? Però des del cel les té més a la vora.   

Esteve Roura i Punset   06-06-2013

Veure comprovants.

http://roure.cat/wp-content/uploads/2013/05/0-0-0-0-0-CartesalaComarca-2-Fotos.doc