No sóc españon.

 

 Carta a La Comarca

 Penso que va ser quan vaig fer el servei militar obligatori quan em vaig començar a adonar que no era espanyol; millor dit, em feien adonar que era català. Era a l’Àfrica i hi havia soldats procedents de tot el que en diuen España; en desembarcar al continent africà el primer natiu – no els agrada que els diguin moros — que em vaig trobar em va dir, abans de que jo obrís la boca: Hola Chordi.  Mai he pensat si som millor o pitjor que els altres, simplement penso que som una mica diferents o almenys ens retreuen que no som com ells; això em va impulsar a escriure el meu primer llibre, “L’Edat Burral”, era el que em deia el meu pare quan feia alguna cosa poc assenyada, però pròpia de l’edat: Estàs en l’edat burral, em deia, i el sergent de l’oficina m’ho repetia sovint quan en feia ‘alguna’, “Mira que te digo lo que te decia tu padre”. Escriure una carta als pares: Queridos padres, em provocaba una gran incomoditat, i  encara que hagués sabut escriure bé el català tampoc ho hauria pogut fer, hi havia censura.

 Han anat passat els anys  tot interessant-me, cada vegada més, pel nostra passat com a país i penso que ha arribat el moment de fer un pensament. Som un poble conquerit i extremadament maltractat, no som espanyons. “Hace ya un siglo que los sabios empezaron a advertir que la palabra “español” es ajena al genio del idioma castellano. En 1904 don Ramón Menéndez Pidal escribía que «esa terminación «-ol» no se usa en nuestra lengua para significar naciones».Es, añade, el resultado de una «disimilación» para evitar la acumulación de las dos consonantes nasales de un antiguo «españón», que es voz construida con el mismo sufijo que bretón, sajón, frisón, lapón, borgoñón, etc” . “Pel Tractat dels Pirineus, 1659 sembla que els catalans començaren a denominar els oligarques castellans – que sempre anaven inflats – amb el nom de “espanyols”,  i es va aplicar en sentit pejoratiu, establint una relació entre els nobles castellans sempre tan inflats, “espanyols” i els “bunyols”, que també són inflats. Podem constatar que en llengua espanyola quasi no hi terminacions de qualificatius en “ñol”, mentre que és corrent en català; vegi’s: bunyol, pinyol, reganyol, rossinyol, sunyol, ginyol, grinyol, guinyol, estanyol”

 Ara, em pregunto: Què puc fer pel nostra petit i dissortat país, llevat d’haver assistit a l’extraordinari “Concert per la llibertat de dissabte passat”? No em mou cap interès material. Ser independents és una il·lusió que em durarà tota la vida, vaig dir a un amic quan, cofoi i feliç em va ensenyar el seu impressionant cotxe nou, i jo li deia que la il·lusió li duraria com a molt quinze dies.  Fa uns cinc anys que un senyor de Barcelona deia en una carta, en un diari, que ja li estava bé que els catalans fóssim solidaris i paguéssim més impostos, i, li vaig respondre: “Balances fiscals Sembla ser que la balança comercial entre Catalunya i Espanya s’acosta molt a la par, o sigui: tant hi exportem com importem. Les exportacions de Catalunya arreu del món sembla ser que creixen contínuament. Senyor Vidal i Badia: Hem de ser, també, solidaris amb aquests d’arreu del món que ens compren?”. Ara, els botiflers, amb el seu ‘dret a saber’ barregen balances fiscals amb balances comercials, ens prenen per estúpids, o és que ho són ells? Arriben a afirmar que “El Concert per la Llibertat”, que no oblidarem mai, ha estat cosa del Govern català.

 Esteve Roure i Punset

04-07-2013

Aquesta entrada ha esta publicada en Cartes als diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>