El Concert per la llibertat

 

                                                  Carta a La Comarca

Va ser llarg, molt llarg, sis hores, però en els també llargs moments posteriors, que encara ens duren, revivim amb intensitat les emocions viscudes, el moment culminant del mosaic i el cant de Els Segadors s’ha d’haver viscut per no oblidar-lo mai més.  No hi ha arguments democràtics per ignorar o contradir els sentiments d’un poble, perquè penso que som una gran majoria que desitgem recuperar la llibertat del nostra petit i dissortat país, llibertat malauradament perduda fa tres-cents anys. “Una esperança desfeta  /  una recança infinita  /  i una pàtria tan  petita  /  que la somio completa”, deia en “Pere IV” quan anava a l’exili en acabar-se la guerra del 1936-1939. Comprenem que hi hagi qui tingui altres sentiments o interessos, tot i que sembla més lògic voler la llibertat de la pròpia terra, per dir-ho d’alguna manera; aquesta terra de la que en Voltaire ja deia, “Catalunya, en fi, pot prescindir de l’univers sencer, i els seus veïns no poden prescindir d’ella”

Amb tot, tenim un gran problema: els enemics de la democràcia estan entre els que la gestionen, els anomenats polítics, que diuen que en són enamorats de la democràcia i molts d’ells  quan l’han d’exercir solen buscar sempre la manera de que les coses vagin pels camins que més els convé, sigui a nivell de partits o personal. Podríem posar infinitat d’exemples, però en posarem un de ben elemental, que coneixem de ben a prop, si entre un grup de ciutadans o tota una ciutat, s’ha de decidir un assumpte prou important, no se sol proposar mai, per part dels polítics o funcionaris tècnics, una votació o consulta als afectats, entre les propostes que hi puguin haver; vulgues o no, els polítics i funcionaris tècnics són com petits dictadors, sembla com si menyspreessin el poble, formen part d’una casta que sembla que visqui al marge o fins i tot contra el poble, i si en aquestes coses tan elementals s’actua d’aquesta manera, i quan aconseguim la independència tenim la mateixa casta de polítics, hem de pensar que costarà molt de que les coses canviïn en positiu, haurem de ser nosaltres, el poble, els que haurem de fer que els polítics que tinguem més a la vora, es comportin com a vertaders demòcrates. Quan el que en diem poble, té possibilitats d’actuar pacíficament i democràticament, penso que és una obligació que no ha de defugir mai, la indiferència i la no participació directa en les coses que ens afecten a tots; penso que és imperdonable.

Sembla que el jovent de tots els partits de casa nostra s’han unit i compromès per a treballar junts pel país i per la independència, ens diuen:: . . .“ha anat creixent la desafecció entre el jovent amb les institucions polítiques, fruit de debats allunyats de la realitat del jovent; de certa opacitat i sensació d’impunitat amb la qual molts polítics han actuat”, . . . .“fem un pas endavant per tal d’incentivar un procés d’aprofundiment democràtic que, des d’una vocació transformadora, ha de permetre superar el marc que enfosqueix la nostra capacitat d’incidir en política” El futur és d’aquest jovent i fan bé de voler-lo conduir.

Esteve Roure i Punset

18-07-2013

Aquesta entrada ha esta publicada en Cartes als diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>