Estimar

 

Carta a La Comarca

De la primera carta de Sant Pau als Corintis, capítol 13:“Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident. Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja; no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. L’amor no passarà mai.”

Meravelloses les paraules de Sant Pau; si ens estiméssim els uns als altres, fins i tot els espanyols ens farien més fàcil la nostra independència i ben segur que ens ajudaríem mútuament. Moltes vegades quan parlem d’amor solem referir-nos a l’amor de parella normal, de fet, o de desfet, tan se val. Aquest amor sol ser molt intens en els seus inicis, però amb la convivència va minvant; fins i tot hi ha qui diu, tot fent broma, “L’amor se’n va i ella es queda”. Penso que hauria de ser al revés: quan més grans ens fem més ens hauríem d’estimar, perquè és una de les poques coses importants que ens solen quedar, i fer-se gran estimant-nos amb la parella és extraordinari. Al final anar-se’n plegats seria ideal, penso. Aquest final que de joves creiem que ens portaria al paradís i el vèiem venturós, però ara el veiem incert, si hem perdut la fe, aquella fe que ens feia les coses fàcils.

També hi ha grans amors, tot i que en un temps alguns es consideraven pecaminosos. Vivia en un piset de la Barceloneta i es deia Victoria, era baixeta, dolça i de tracte molt   agradable. La vaig conèixer quan ja era gran i sense saber res de la seva vida; però vaig assabentar-me’n per l’administradora de la finca quan ella va morir. Tenia un amant que sovint la visitava i s’estimaven amb bogeria; ell ja tenia una família formada per esposa i fills; i desitjava viure només amb ella, però ella no va voler mai que desfés una família i seguien vivint intensament les seves trobades en el piset de la Barceloneta. Els anys van anar passant i en perdre el seu estimat, va anar a viure en una residència per a gent gran. En deixar el piset, la propietat de l’immoble la va compensar amb una petita indemnització i ella somrient, va dir: En tindré per anar a la perruqueria. En veure que s’apropava la seva sortida d’aquest món, va disposar que en el seu enterrament posessin una fotografia del que tant havia estimat, al seu costat en el bagul, volia descansar estant eternament junts amb el seu gran amor. Si ella hagués consentit en que ell deixes la seva família per viure sempre més amb ella, hauria estat tant feliç? La convivència hauria malmès el seu amor? “L’amor no passarà mai” 

Esteve Roura i Punset

01-08-2013

Aquesta entrada ha esta publicada en Cartes als diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 comentaris a l'entrada: Estimar

  1. M’ha commogut el teu escrit.
    Llàstima que ja tinc redactat el meu discurs del dia 8, perquè te l’hauria afusellat.
    Per cert , sabeu si en Nat i en Quico venen ?

  2. Pel que dius de la Victoria , deduieixo que podia ser una llogatera d’algun pis de la casa del carrer Aduana.

    M’equivoco ?

  3. Àngels diu:

    Quin escrit mes bonica, m’ha arrivat a l’ànima, serà per que crec en el veritable amor de la parella?.
    Felicitats Esteve,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>