Carta a La Comarca
Moltes noticies ben actuals tenen precedents de fa molts anys i sovint no se’n parla. Ara es parla, per exemple, de les armes químiques a Siria, dels ferrocarrils deficitaris de d’alta velocitat a Espanya i de les empreses catalanes que van a Madrid; heus aquí uns exemples de precedents: “Durant la guerra del Marroc, les forces combinades francoespanyoles llançaren bombes de gas mostassa damunt dels rebels berebers. El gas mostassa es va utilitzar per primera vegada en la batalla de Tizzi Azza, el 15 de juliol de 1923; l’aire va començar a cremar els pulmons de les persones que hi estaven més exposades, mentre la pell se’ls cobria de butllofes. Posteriorment, en el desconcert i la desesperació, la gent i el bestiar van començar a morir enmig de terribles patiments i la desolació ho va cobrir tot. Encara avui, més de vuitanta anys després, és ben present en la vida dels descendents d’aquella gent del Rif”. Fa pocs dies que el BCE ens recordava que el 1860 Espanya ja es va gastar més del que tenia en ferrocarrils deficitaris. El 40 % dels bancs van fer fallida i l’Estat hi va estar a punt. En tan sols una dècada, l’Estat espanyol va passar llavors a tenir més ferrocarrils que els seus veïns europeus plegats, igual que avui, al món, només la Xina la supera en quilòmetres de TAV. Actualment un de cada quatre trajectes d’alta velocitat només té un passatger al dia. Ara ens volen fer por amb les empreses que van a Madrid; als anys 40, una de les empreses més importants d’Olot, la Cofasa, va llogar un piset a la capital del “regne” per ubicar-hi el domicili social i així sortejar els inspectors que llavors en deien la Fiscalia de Tasas, si no recordo malament; allà eren menys coneguts; penso que molts dels que llavors i ara, van a Madrid, deu ser per causes similars.
Tot plegat és prou desagradable i penso que també cal parlar de fets més casolans i plaents, com pot ser la simpatia de moltes persones. Ben segur que elles no se n’adonen, però las persones simpàtiques, somrients i sinceres ens solen alegrar la vida en aquest món farcit de tragèdies. De petit em captivada la simpatia d’una cosina de la mare quan jo hi anava a comprar, sempre la vaig tenir present. El també enyorat “Patuel” era una d’aquestes persones que agraïes trobar quan sorties de casa. Sortosament encara ens queden algunes persones que quan les trobem ens alegren uns instants, i, fins i tot, a vegades, alguna d’aquestes persones ens diuen que també nosaltres som simpàtics, i a fe de Déu que em sorprenen, a no ser que siguin elles que ens contagien la seva simpatia. No fa pas molts dies que estava reparant el portal del cactus de casa i va passar una d’aquestes persones que sempre somriuen i transmeten optimisme; és una senyora que conec de fa molts anys i sempre l’he vist amb el mateix tarannà. Es va parar i en començar a parlar li vaig dir; mira, això que estic fent i que veia una mica negre, ara tu has fet que no ho vegi tant negre: Es que el meu pare era ferrer, va dir ella, com si fes broma. Jo no ho sabia que era filla d’un ferrer conegut i en parlar de temps molt llunyans li vaig dir: recordo que en aquella època un ferrar que es va enamorar, feia unes cartes a la seva estimada molt abrandades; i en una d’elles va escriure: “Mi amor es como un rio que nunca va atrás”; Es veritat, va dir ella, era el meu pare, i com ho saps això? Aquell amor no va arribar a bon port, el riu es degué estroncar.
Esteve Roura i Punset
12-09-2013
