Estimar (II)

                                                        Carta a La Comarca

Penso que necessitem, també, estimar, i molt, la nostra pàtria, i més encara, en ser tan petita que quasi la podem abraçar. O cantar, com aquell cantautor de la Catalunya Nord que als seus noranta anys i escaig encara cantava: Tant com me quedarà / Un alè de vida / Tant com me quedarà / Una gota de sang. / Jo te cantaré / Dolça pàtria ferida / Jo te cantaré / Malaguanyat país meu / Tant com me quedarà / Un fileret de veu. Com que no sóc bígam, estimo molt la meva pàtria, la natural; i així també ho expressava en “Pere IV”— Joan Oliver –, quan va haver d’exiliar-se de la seva estimada pàtria per tal de no ser empresonat o afusellat per causa d’aquest desmesurat amor: Una esperança desfeta, / una recança infinita, / i una pàtria tan petita / que la somio completa.  

Estem vivint uns moments com mai havíem viscut, ni somniat, des de la pèrdua de la nostra llibertat en mans de Castella. Si el 1714 va ser el poble de Barcelona el que va decidir resistir el setge de les tropes castellanes i franceses més d’un any, ara, el poble de Catalunya s’ha proposat recuperar la llibertat, esperonant als nostres polítics. Vam ser vençuts, però no derrotats, encara existim per a poder estimar la nostra petita pàtria. Quan ens trobem amb amics i coneguts, sovint la conversa s’encamina a parlar de la situació actual; la majoria dels que em trobo també són independentistes, alguns amb la preocupació per salvar les dificultats que hi haurà, i són pocs els que em trobo que tinguin una actitud indiferent o, fins i tot, que vulguin continuar com els últims tres cents anys; també pot ser que aquesta sigui una manera d’estimar el seu país, tot i que se’m fa difícil de comprendre. Ben segur que també n’hi ha que pensen més en els seus interessos particulars que en els de la seva pàtria. Alguns ens volen fer combregar amb rodes de molí amb això del federalisme o la tercera via, quan tothom sap que el vertader federalisme es fa entre iguals. Quina classe de federalisme volen aquests que el prediquen, els del “tanto monta, monta tanto”, que a l’hora de la veritat devia ser la malrentada de la Isabel que muntava el seu cosí Fernando? Quan siguem independents o quan hagin recuperat les nostres llibertats i Constitucions, podrem començar a parlar de federalisme o del que convingui, altrament seria perdre el temps; fa segles que parlem de terceres vies inútilment. Penso que tots els que volem la independència no ens fiem dels espanyons; només s’ha de repassar la història, passada i menys passada per estar convençuts de la impossibilitat de tenir unes relacions cordials, justes, sinceres i honestes amb els espanyons, si no és d’igual a igual; encara fan valer el derecho de conquista.

Tot i ser més d’un milió i mig els que vàrem participar en la extraordinària Via Catalana per la independència, ben segur que som molts més els que estimem aquesta nostra petita pàtria i la voldríem lliure; en la trobada es respirava molta germanor perquè ens unia aquesta estimació, aquest amor per la mateixa causa, i al final, en el tram 690, ens hem donat les mans formant la gran cadena; he encaixat les meves velles mans amb les de dues poncelles, a l’esquerra l’Emma i a la dreta, la seva germana Xènia; les recordaré sempre.

Esteve Roura i Punset   3-10-2013

 

http://www.youtube.com/watch?v=ogLMGVZbktU&feature=youtu.be

http://www.youtube.com/watch?v=_7cqjxYjG14&feature=youtu.be

Aquesta entrada ha esta publicada en Cartes als diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>