La clau mestra

 

                            Publicada a La Comarca.                            

Estem vivint uns moments històrics, apassionants, inimaginables no fa pas gaire anys. Sembla sorprenent, però és ben lògic que hi hagi tanta gent il·lusionada amb el futur del nostra país. Fa pocs dies que ens vam trobar uns quants amics per visitar el monestir de Sant Benet de Bages, fundat el 960 per la família dels bescomtes de Conflent; va ser molt més interessant que l’última vegada que el vam visitar. Moderns aparells ens projectaven en les mateixes parets escenes del monestir d’èpoques passades. Mentre  dinàvem, sobtadament, un dels comensals ens va preguntar, amb un posat molt seriós, que denotava una certa preocupació: Vosaltres creieu en la reencarnació? Vam quedar muts, tot esperant que ens expliqués el perquè duna pregunta tant sobtada i inesperada. Es que, va dir amb molt d’aplom i convenciment, he tingut la sensació que el bisbe que oficiava la cerimònia – una retroprojecció a l’altar major de l’església – era jo, semblava que m’hi trobava, que estava oficiant la missa amb els meus companys monjos. No es van fer gaires comentaris, llevat del meu: Penso, vaig dir, que alguna cosa devem tenir dins nostra que ben segur hem heretat dels nostres passats.

En un món tant immens i impossible d’entendre, com és l’univers, en el qual el planeta en que vivim n’és una engruna insignificant, hi pot passar  de tot; ben segur que persones més enteses ens donarien moltes raons per pensar-hi, no pas per entendre-ho. Hi ha fenòmens que cataloguem com a paranormals i energies que alguns mortals tenen i projecten sobre altres mortals, tant en positiu com en negatiu, que són incomprensibles, però penso que en aquest món tot és possible, fins i tot aconseguir la nostra independència; si pensem en tot això, la Constitución i el derecho de conquista, són ridiculeses.

A vegades tenim reaccions personals que ens sorprenen a nosaltres mateixos, perquè les trobem insòlites, i no s’avenen amb el nostre tarannà. Això em fa pensar que podria ser que aquesta reacció tan generalitzada dels catalans actuals podria tenir alguna explicació que no és tan insòlita, al cap i a la fi som descendents d’aquells que en 1714 van viure la guerra i l’holocaust; si els conto, en Salvador i el seu pare Antoni, el que fa set i el que fa vuit dels meus avantpassats, varen viure, amb més o menys intensitat, aquells tràgics moments, i, allò els degué marcar per sempre més, i qui sap si es va anar transmetent de pares a fills sense adonar-nos-en, i ara ens surt; i com que les coses se solen encomanar, molts sobrevinguts també s’hi afegeixen.

Si aconseguim la clau mestra, podrem canviar el nostra país; la clau mestra seria la independència; amb ella podríem obrir totes les portes per agafar les “vies” que més s’adiguessin amb el nostra tarannà com a poble. Si persistim ho aconseguirem; hem de ser independents, no tenim altra alternativa; i si després d’aquesta moguda no ho aconseguim, les represàlies seran molt dures, potser sense sang, però, més recargolades que les de després del 1714 i del 1939, no en tinguem cap dubte; i ho pagarem tots, tan els independentistes com els unionistes, els “moderats”, els federalistes virtuals o els indecisos: per ser catalans. De tota manera,  no sé de cap país dels molts que últimament han aconseguit la independència que hagi tornat a la dependència.

Esteve Roura i Punset

14-11-2013

Aquesta entrada ha esta publicada en Cartes als diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 comentaris a l'entrada: La clau mestra

  1. Qui son en Salvador i l’Antonio? No sé si pot arrivar de tan lluny la influéncia. Bona pregunta pels que hi entenen, p. e. la Mar Mallo. Jo em penso que només arrivo fins els avis…

  2. Segur que d’alguna manera o altra , tothom es re-encarna.
    Encara és més segur que els que creuen amb la re-encarnació , són molt més respectuosos amb tot el mon que els envolta , que els que no hi creuen.

    M’ha agradat la darrera frase “cap pais vol tornar a ser dependent”

  3. Joan Mercader diu:

    Hola Esteve,

    Excel-lent el teu escrit. Sobretot el paràgraf final que comença “si aconseguim la clau mestra podrem canviar el nostre país….”, fins al final. Molt bo.

    Una abraçada,

    Mercader

  4. Narcís Roura diu:

    Ara sí q l’he llegit. Coincieixo q és de les millors cartes q has fet.

Respon a esteve Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>