Carta a “La Comarca”
Deia en Joan Maragall: “Estima el teu ofici / la teva vocació / la teva estrella / allò pel que serveixes / allò en què realment ets un entre els homes / esforça’t en el teu quefer com si de cada detall que penses / de cada paraula que dius / de cada peça que poses / de cada cop de martell que dones / en depengués la salvació de la humanitat./ Perquè en depèn, creu-me”
Si estimem el que en diem “la feina”, perquè hem tingut la sort de fer sempre les coses que ens agraden, tot i que quan érem molt joves els grans ja ens deien que sempre ens emmerdàvem, el treball es converteix en una diversió com no n’hi ha d’altra. En ocasions ens emboliquem en un petit projecte i si aconseguim que la cosa funcioni ens considerem molt ben pagats només amb la satisfacció d’haver aconseguit els nostres propòsits; tot i que en acabar, si no tenim cap altre projecte ens sentim buits, ens hem buidat, que deia en Guardiola per a justificar la seva marxa del Barça, i en aquests casos, cal tornar a omplir-se,
Estimem el que tenim i no desitgem res més; el que veiem cada dia o cada vuit dies, el que ens envolta, el que cada dia tornem a mirar com si fos la primera vegada que ho veiem; estimem el que tenim i no envegem res més. Estimem el nostre país, però, treballem perquè sigui més nostre i no com ara que és de gent estranya, per causa del “derecho de conquista” — vam ser vençuts, però no derrotats –, gent que no ens ha entès ni estimat mai, però ens vol submisos i sotmesos. Estimem el país que tenim i desitgem que cada dia sigui millor; no ens hauria d’agradar la indiferència, ni fer-se el tral-liro, admirem els que lluiten per una causa justa, els que ajuden als altres quan ho necessiten, els que fan coses, petites o grans, amb èxit o no, però ho intenten i s’esforcen en fer-ho bé, i amb il·lusió, com els voluntaris quan organitzen coses perquè en gaudim tots i els solen sortir molt bé, perquè ho estimen.
Mantenir la il·lusió en edats avançades és fins i tot convenient, quan la terra ens crida, que solia dir l’amic Vicenç quan junts estassàvem a bosc, una feina extraordinàriament gratificant, només penses en seleccionar bé les bardisses i plantes no desitjades i no escapçar cap plançó. Quan de sobte en Vicenç no va venir més, vaig pensar que havia fet cas de la veu de la terra, però, no fa pas molt que el vaig trobar, i anava fent el sord; ser una mica sord o fer-se’l, té les seves avantatges, és com la memòria, que quan ens en recordem anem a fer classes per a recuperar-la. D’això d’estassar, ja fa uns quants anys, i cada vegada penso més en que la terra em comença a avisar a mi. Quan em trobo amb persones conegudes i de la meva època, solem parlar d’aquestes qüestions i quasi sempre surt la fe que teníem i hem mig perdut, i amb ben poques esperances de retrobar-la. Tenir fe era extraordinàriament important, em refereixo, és clar, a la fe catòlica, al convenciment que hi ha un altra món i que segons la nostra “actuació” en aquest, tindrem el premi corresponent i etern (?). En realitat era una situació molt còmoda: estimar a Déu sobre totes les coses i estimar al pròxim com a nosaltres mateixos, i procurar sempre fer el bé. Amb això ens asseguràvem la glòria del cel i ja teníem el futur, o el més enllà resolt, però quan la fe trontolla: Ara com ho farem?; solia dir el meu nét petit quan tenia dos anys i un petit problema.
Esteve Roura i Punset
19-12-2013
Estimar la feina, estimar el país és lloable, és bonic i fa que la nostra vida tingui un al-licient per lluitar i un motiu per viure i per fer posible els nostres ideals.
Per altra banda no ens descuidem d’estimar les persones que ens envolten, ajudar a fer la vida més agradable als altres encara és més gratificant.