Madrid contra Espanya

 

Carta a La Comarca

Sempre hem pensat, i sovint escrit, que Espanya no és res més que una prolongació del regne de Castella i, si filem més prim, podem pensar que en realitat el regne de Castella no és res més que, Madrid. Els fets cada dia ens en donen més proves: tot el que es mou ha de passar per Madrid, vingui d’on vingui o vagi on vagi. Un fet ben recent, dels molts que podríem contar, ens ho demostra: la lluita madrilenya en contra de l’Eix Mediterrani. Ara resultarà que l’Eix Mediterrani, obligat per la CE, haurà de passar per Madrid segons les disposicions dels dictadors madrilenys: Algesires o València, Madrid, Saragossa, Tarragona; el que no va aconseguir el profeta Mahoma: que la muntanya s’acostés a ell. Quan va sortir la noticia, el 28 de desembre, vaig pensar que era una broma del dia dels Sants Innocents, però no, a l’endemà es va confirmar. És la lògica madrilenya: no buscar l’harmonia i el bon funcionament de tot un país, encara que sigui un país d’artifici, sinó, mantenir la divisió entre les “seves” nacions sotmeses per tal de dominar-ho tot des de la seva talaia madrilenya i satisfer el seu absolutisme. Pensem que si Catalunya aconsegueix la independència tindrà seguidors i pot molt ben ser que Castella torni a quedar sola, com era no fa pas gaire, sis segles no són res. Ara diuen que: “No hi ha espoli fiscal, hi ha solidaritat”, i “café para todos”, però que uns el paguin i altres només se’l beguin.

 Heus aquí un altre fet recent: han tramés un informe de 210 pàgines a 129 ambaixadors per adoctrinar-los sobre el procés català, perquè sàpiguen com defensar-se en entrevistes i converses. Valguem Déu!. Tot això seria incomprensible en un país normal, però en aquest, la anormalitat és el precepte. Si hi pensem ens adonem que a Madrid no suporten que catalans i valencians ens entenguem massa, ho ha demostrat abastament en les deficients comunicacions terrestres i, fins i tot, en la seva Constitución, on diu que les comunitats cutònomes no es poden federar. De fet sempre han atiat l’anticatalanisme al País Valèncià i a Mallorca.

 No és gens agradable aquesta falta d’entesa amb els valencians i illencs, fins i tot penso que és com en moltes famílies, sovint hi ha problemes d’entesa. Pot ser que amb això dels Països Catalans – denominació que sembla poc afortunada –, pensin que volem fer com els castellans: ser els dominadors, i, com que els castellans estan més lluny, molts els prefereixen encara que els fotin. En les circumstàncies actuals, podria ser que valencians i illencs es comencessin a moure per a potenciar els partits propis, els que defensessin llurs països. No es comprèn que votin un Partiu Putatiu que els te sotmesos. La Mare de Déu dels Desemparats és la patrona de la ciutat de València; els valencians la coneixen generalment com la Geperudeta i sembla que no els ajuda gaire amb això de la mobilitat. Nosaltres, els del barri dels Desemparats, tampoc ens ajuda gaire la nostra patrona amb això de la mobilitat. Els valencians i nosaltres penso que hauríem de provar d’invocar a la Mare de Déu del Remei, per exemple, per si ens pot solucionar els trasbalsos de la mobilitat valenciana i la nostra urbana.

Esteve Roura i Punset      

16-01-2014

Aquesta entrada ha esta publicada en Cartes als diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Madrid contra Espanya

  1. Jordi de Barcelona diu:

    Vaig somiar que, en un futur, escrivia a la viquipèdia “Països Catalans” i em sortia, entre d’altres texts, això:
    “… Els Països Catalans són un estat confederat membre de la UE situat al sud-est d’Europa format per quatre territoris confederats anomenats “Països”. Aquests són: la Catalunya Central (o Principat), el País Valencià, Ses Illes i Pitiüses (o “Balears”) i la Vall d’Aran.
    La llengua oficial és el català o valencià, excepte a La Vall d’Aran, que és l’occità (o, més concretament, el dialecte occità anomenat “aranès”).
    Tot i que la capital és Barcelona, la seu del Poder Judicial es troba a València.
    La constitució en estat no va ser en bloc: primer es va independitzar la Catalunya Central o Principat, anys després es van afegir Ses Illes i Pitiüses, i, finalment, el País Valencià. I es va concedir a l’antiga comarca de la Vall d’Aran l’estatus de “país” degut a la seva condició de territori occità i amb un tracte especial pel que fa a la llengua i altres matèries.
    Tot i que els Països Catalans no tenen gaire pes a les institucions de la UE, és un dels estats membres amb millor qualitat de vida i un gran teixit comercial i empresarial que, amb el corredor mediterrani, ha col•laborat activament al progrés i la riquesa de la resta d’Europa.
    Des de la fi de l’obligatorietat del coneixement de la llengua castellana el català ha viscut un esplendor que ha fet perdre la seva condició de “llengua amenaçada”. A més, l’anglès no ha deixat de menjar-li terreny al castellà com a primera llengua estrangera, tot i que tampoc és obligatori el seu coneixement. En els sistemes educatius dels quatre països de la confederació es diu que hi ha l’obligació d’aprendre, a més del català o valencià, dues llengües més, però sense especificar quines. I, tot i que a la Vall d’Aran només estan obligats a saber català o valencià els funcionaris de l’estat, més de la meitat del país ho sap parlar. A la Vall d’Aran també ha crescut el nombre de parlants de l’aranès. Això sí, en detriment del català, però també del castellà. Els aranesos tenen dret a dirigir-se en aranès a l’administració de l’estat dins el seu país tant oralment com per escrit, i per escrit a la resta de l’estat. Una característica de la Constitució dels Països Catalans respecte a la Vall d’Aran, és que, no només reconeix que és territori d’una altra nació (Occitània) i per això defineix la condició plurinacional de la Confederació, sinó que indica els mecanismes a seguir per la Vall d’Aran si algun dia vol deixar de formar part de la confederació, sigui per formar el seu propi estat o per a formar part d’un altre estat…”
    Potser soc un il•lús però, això és el que jo voldria algun dia pels Països Catalans, però, de moment, l’objectiu és la independència del Principat i la col•laboració amb la resta del territori en qüestions lingüístiques, culturals i empresarials.

    • esteve diu:

      Hola Jordi,

      Totalment d’acord amb el que dius i penso que fas bé de tenir il•lusions, és positiu. Penso que queda clar que la denominació de Països Catalans no agrada massa a molts valencians, illencs i fins i tot els de la Vall d’Aran; sempre se n’ha parlat molt, però no s’ha trobat cap denominació que fos més acceptada per a tots; pot ser que si diguéssim Països de Parla Catalana seria més acceptat. Penso que en el futur hi hauran molts canvis en positiu, tot i que serà lent i molts de nosaltres no ho veurem.

      Una encaixada,

      Esteve

Respon a Jordi de Barcelona Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>