Carta a La comarca
Fa 75 anys que els ciutadans d’Olot vàrem ser “alliberats” del foc per caure a les brases, que diuen. Un dia o dos abans d’aquell 7 de febrer de 1939, el pare va decidir que aniríem a casa la dida, a La Pinya. Era casa de la dida del pare i també d’una de les meves cosines, la Josefina o la Juanita que, juntament amb la seva mare, la tia Griselda – un nom que ens evoca les “Pàgines Viscudes” d’en Josep Maria Folch i Torres – també vingueren amb nosaltres. En aquella època era molt corrent portar els fills a dida quan una mare no tenia llet per a criar-lo, i les dides de can Pascol eren assegurades; als criats per la mateixa dida els deien germans de llet. Com que se solien tenir tants fills, no venia d’aquí i el pare a vegades explicava: Venia el didot i deia, per exemple: el nen s’ha mort i l’enterro ha valgut tant, i així s’acabava com si res,.
El pare que acostumava a tenir diners a casa “pel que pugui ser, deia”, tenia una capsa de faries plena de duros i altres peces de plata – el paper moneda no era fiable –, i en no voler-los deixar a casa els va repartir entre nosaltres, i tota la família vam anar cap a La Pinya. Els duros em feien molta nosa per córrer, pesaven, i havia d’anar en compte per no perdre’n cap. En acabar la guerra s’havien de tornar als bancs, però el pare no ho va voler fer; un duro era una duro o un “ull de bou”, en deien els pagesos. En vaig utilitzar algunes peces per a fer braçalets, a la meva germana i més tard a la que seria la meva companya, ara es diu així. No fa pas molt que dels que em varen tocar com a herència en vaig emmarcar uns quants per als meus fills, en un quadre i fent una composició circular de duros, peces de 2 pessetes i al centre una peça de pesseta, denominació ben catalana que va adoptar un ministre català per la nova moneda espanyola; a Catalunya hi havia les monedes d’or: la peça i la pesseta; que si s’hagués traduït n’havien de dir una piececita. .
No va ser un encert anar a La Pinya, vam viure de més a prop la guerra; un dels fills de la casa, que estava convalescent d’una ferida de guerra, ens anava ensinistrant sobre l’espetec de canonades, indicant-nos quan eren d’un o l’altre dels contendents. Vam menjar el pa fet a la casa, i quan dinàvem a l’era, amb un plat d’arròs a la mà, vam veure que venien uns soldats que no sabíem de quin bàndol eren; hi va haver una mica de pànic, els homes es varen amagar a les corts de les vaques. Els soldats estaven més preocupats que nosaltres perquè no sabien on estaven, havien perdut els companys. En tornar a Olot tot estava tranquil; tant sols havien cremat la botiga de can Pujolar. Va començar la postguerra, que en molts aspectes va ser pitjor que la guerra. Escassejava tot i els estraperlistes guanyaven molts duros. Un sopar de duro era un gran sopar, però ara amb un euro, que valdria 33 duros, no es pot fer gaire res. Podríem omplir pàgines i més pàgines explicant el que vam viure en aquelles circumstàncies, que espero no haver de viure mai més. La gran alliberació la tindrem quan aconseguim la independència, i si una cosa ens ha de preocupar és que la gent que val no es quedi a casa, de polítics i funcionaris n’hauríem de tenir pocs i bons, el contrari del que tenim ara.
Esteve Roura i Punset
13-02-2014
