El dret a decidir II

 

                                                                               Carta a la Comarca

Deia fa uns dies, el president de la CUP parlant de política, “La política ha de començar al barri” i penso que té molta raó; si estiguéssim avesats a decidir en les coses que coneixem bé i tinguin una certa importància, a ningú vindria de nou haver-ho de fer en altres ocasions més complicades, és el que fan els països més avançats, i, així, podríem dir que el dret a decidir hauria de començar al barri. Fa massa temps – sis segles i escaig des de que a Casp ens feren “canari” — que depenem d’un país que fa segles que ha estat governat per dictadures, els seus reis eren dictadors i si s’intentava governar democràticament sorgien altres dictadors per fer un cop d’estat i tornar al que el poble castellà està avesat: les dictadures del signe que siguin. Feien la guerra i presumien del derecho de conquista, però ara això està molt mal vist arreu i esgrimeixen tota classe d’arguments per anar en contra de la nostra independència que sovint es contradiuen, i els van canviant a un ritme de vertigen. Ara diuen que tants segles de viure “junts”, ens obliga a seguir junts, però sempre sotmesos a les seves dèries caciquils. No fa pas molt que deien que Espanya té 3000 anys, i ara el ministre Wert, que tot i ser ja gran comença a madurar, diu que Espanya existeix des del segle XIX; santa paraula!. Fa cent un anys que Don Benito Pérez Galdós va escriure: “Tendremos que esperar como mínimo 100 años más para que en este tiempo, “si hay mucha suerte”, nazcan personas más sabias i menos chorizos de los que tenemos actualmente . . .” Tot el que ell explicava és de rigorosa actualitat.

Hi ha qui diu que tindrem sort de l’exemple dels russos, perquè els de Crimea també volen decidir el seu futur i ho aconseguiran gràcies a ells, tot i que les seves circumstàncies i la seva història no s’assembla gaire amb la nostra. Som molts els que volem decidir i governar-nos per fer un país millor; penso que això és molt possible, tot i que a vegades hi a coses ben desconcertants, que es poden accentuar si econòmicament aconseguim viure amb més folgança; s’ha ben demostrat en aquests anys en que tothom es pensava que era ric. Estem vivint moments molt difícils i no cal que parlem de les causes o culpables, tots en som una mica de culpables. Diuen que hi ha molta gent que passa gana, que no té el suficient per viure decentment, però a vegades ens arriben noticies ben contradictòries. No recordo exactament la xifra, però escruixia llegir els milers de tones de menjar que es llencen cada any, solament a Catalunya. Si observem una mica els comensals d’un restaurant, i, particularment a moltes cases deu passar el mateix, sembla que queda bé no acabar de menjar-se tot el que tenim al plat, deixar sempre alguna cosa al plat; per a molta gent, això sembla com si fos una norma, i, això en aquests moments encara es fa més difícil d’acceptar; quan ho veig penso amb el pare, era un home “molt de vida”, com se sol dir, mai el vaig veure amb sobrepès, pesava el que li tocava, en els àpats deixava sempre el plat net, es menjava tot el que li havien posat o s’havia servit  i en acabar un àpat solia dir:  així tots els pobres del món. Quan el pare vivia només li veia els defectes que tots solem tenir, però ara només li recordo les virtuts.

Esteve Roura i Punset

13-03-2014

Aquesta entrada ha esta publicada en Cartes als diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>