La terra em crida

 

                                                   Carta a La Comarca

La terra em crida, em deia l’amic Vicenç quan junts estassàvem a bosc, una feina extraordinàriament gratificant; quan de sobte ja no va venir més i vaig pensar que havia fet cas de la veu de la terra, fins que un dia em varen donar records d’ell i així vaig saber que no n’havia fet massa cas de la veu de la terra. No fa pas molts dies que ens vàrem trobar i ell anava fent-se el sord, però un petit accident li va destapar les orelles, per dir-ho d’alguna manera, va fer cas dels requeriments de la terra i ens ha deixat. Anant bé, envellir no és gens fàcil, i no cal que parlem de quan comencen a haver-hi complicacions de tota mena.

No massa sovint em trobo amb amics de joventut i no solem parlar de les nostres alegries d’èpoques passades, més aviat ens consolem mútuament dels nostres problemes d’adaptació actuals. Tinc dos anys més que tu, em deia un amic l’altra dia, i se’t faran molt durs de passar-los. Una amiga de joventut em comentava no fa pas gaire i somrient com sempre: Només penso en anar-me’n, aquí, ja no em necessita ningú. Fa ben pocs dies que em vaig trobar amb una altra amiga d’aquella època de joventut tant feliç, i, en mirar-nos, per una moment, em va semblar que el temps no havia passat i res havia canviat. Ben segur que, si no hem perdut la fe que teníem en aquella època de feliç joventut, podem confiar en que ja ens tornarem a trobar.

Penso que el problema psíquic és més difícil de resoldre; ens cal tenir la ment sempre ocupada per tal d’evitar els mals pensaments, i no em refereixo als mals pensaments que en èpoques passades ens n’havíem de confessar, perquè ara ja es consideren bons pensaments, sinó a aquests pensaments que ens fan desitjar fer un viatge sense retorn, com l’amiga mencionada anteriorment, que sempre diu les coses serioses tot somrient. Penso que hem de trobar la manera de treure’s de sobre el neguit que sovint ens ve i costa que ens deixi, una mena de neguit que només el pot entendre el que passa per aquestes circumstàncies, l’envelliment.

En no tenir ocupacions obligades ens costa més trobar satisfaccions en altres feines i a vegades ens obsessionem en problemes, que tot i ser o que haurien de ser, d’obligada solució per part de qui li correspon, pensem que no es resolen per motius ben diversos i ens emboliquem en voler solucionar el que aparentment no ens pertoca, i, fins i tot pot ser molest per alguns; de molt jove el meu pare a vegades em deia: sempre t’emmerdes. Però ara “s’ha descobert” que els humans, quan pertanyem a països, grups, col·lectius, associacions o fins i tot barris, tenim dret a decidir, i, això em fa pensar en els que ens governen i tindran responsabilitats si aconseguim la independència; els que tenim més a prop són els ajuntaments i molts d’ells no veig que tinguin cap “detall” que ens faci pensar que estan disposats a canviar el país, deixant enrere formes de governar que s’haurien de considerar caducades i  que encara perduren, o el que és pitjor; ignorant tot el que els molesta. Esperem que en aquesta ocasió la gent que val no es quedi a casa propiciant que els oportunistes facin de les seves, que per una vegada el que ens deia el pare Boronat fa setanta anys i escaig i que encara perdura, no es compleixi: La gent que val es quedarà a casa i sortiran els mateixos . . .  de sempre.

Esteve Roura i Punset

27-03-2014

Aquesta entrada ha esta publicada en Cartes als diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

9 comentaris a l'entrada: La terra em crida

  1. Nat diu:

    Ben escrit Pare!

    Els que en tenim 50 i més també hi pensem…. potser no tant. Remei: fer el que et ve de gust, tenir ocupacions que et motivin i si pot ser t’apassionin, esport a punta pala i gent al voltant positiva que t’agradi i jove, al menys de cap…

  2. Xavier Xuescun diu:

    Amic Esteve: no soc habitual lector de la Comarca, perquè salvant distàncies, la política cultural que monopolitza l’ajuntament no m’interessa més aviat gens.
    Així dons, t’agraeixo el teu correu, malgrat que sí soc habitual seguidor del teu bloc.
    En el teu article puc estar més o menys d’acord amb la filosofia del més enllà. Però …….
    la qüestió que em remou últimament es aquella a que fa referència la última frase del teu article:” La gent que val es quedarà a casa i sortiran els mateixos . . . de sempre”
    Em diuen que és un tema menor o bé que ara no toca. Estic absolutament en desacord. Com es podrà evitar?

    xavier

    Mailis Baruch

  3. Esteve Roura diu:

    Doncs no ho sé Xavier. Hauríem de saber, i sobretot poder, escollir.

    Una encaixada,

    Esteve

  4. Un altre esplèndid escrit teu , que t’honora. Felicitacions.
    L’envelliment amb dignitat és un assumpte poc tractat, malgrat la seva gran importància.
    Per mi , li falta una referència a no deixar que s’atrofiï la ment (l’òrgan més mandrós , però més capdal , que tenim) i per això , cal que li donem sempre feina i com més variada i novedosa millor. Necessitem donar-li activitat per tal de conservar-la en forma. Si no ho fem aixis i ens abandonem a les rutines , anem perdent circuits neuronals.
    Dimarts que ve , vindré a visitar-vos.

    • esteve diu:

      No és gens fàcil Joan, ja quasi estic com quan la teva mare em deia: Esteve, què costa de morir!r, o quan l’avi Quim deia: Cada dia quan me’n vaig a dormir, reso un parenostre perquè l’endemà no em desperti.

      Esteve

  5. Esteve: El teu escrit toca el punt exacte del meu pensament, la meva edat és aprop de la teva, el teu article m’ha confortat i ensenyat quelcom la trajectòria a seguir, desitjo ser com tu però no sé per on començar, la meva activitat havia set moltíssima, però ara tant físicament com mentalment he anat molt endarrere, ¿que puc fer per trobar alguna cosa apropiada?

    Gràcies

  6. Esteve diu:

    Benvolgut Jacint,
    La nostra situació no és gens fàcil, tot i que pot dependre del caràcter o tarannà de cadascú. Tampoc és fàcil trobar coses que ens motivin perquè també pot dependre de la formació de cadascú. Una de les coses que jo recomanaria és escriure, per poca traça que s’hi tingui podem passar molt bons moments; escriure sobre el nostra passat ens fa reviure moltes situacions tant bones com menys bones; a més ara amb els correctors anem més a la segura. Fins fa ben poc m’ho passava molt bé fent treballs manuals i dibuixant amb l’AutoCat. A casa hi tinc un petit taller i entre pujar i baixar les escales ja faig exercici; de tota manera, acabades les “comandes”, ara em costa trobar coses que em motivin; els anys es noten. Fa temps que intento recuperar el brollador del parc i no me’n surto, és com una obsessió – en el meu blog hi ha una foto de com era quan érem joves. Si et puc ser útil per alguna cosa no dubtis en dir-m’ho.
    Una encaixada,

    Esteve

  7. Mariángels diu:

    Jo crec que a part de fer alguna activitat que t’entretingui o que pugui ajudar d’alguna manera als altres ës important el contacte amb gent que es troben amb la mateixa situació: organitzar amb amics trobades, converses sobre el que sigui, compartir aficions i no tancar-se o aïllar-se massa sovint, havent-hi quantitat de coses que tenim ben a la vora.

  8. Quico Roura diu:

    Crec que el control de la ment és la feina més important que tenim en la nostra existència. El que ens passa (el fet objectiu) és molt menys important que la nostra actitud davant dels fets i situacions que ens envolten.
    I crec que podem controlar aquesta actitud; crec que podem DECIDIR com ens prenem la vida en general i també fins i tot podem DECIDIR com ens sentim. Requereix entrenament però si, podem arribar a escollir els nostres sentiments.
    Jo estic lluny de l’edat i potser no estic qualificat per entendre els sentiments que comporta la vellesa. Però en la meva situació (tinc salud, família i amics a qui estimo i benestar econòmic) considero que tinc l’obligació de reconèixer la meva sort, gaudir-ne, compartir-la i ser feliç.
    Animo tothom a valorar tot lo positiu de la seva situació i a treure’n tot el suc.

Respon a esteve Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>