La terra em crida (II)

 

                                                   Carta a La Comarca

Mai havia rebut tants comentaris en el blog – www.roure.cat –, sis en total, sobre la meva ultima carta “La terra em crida”. Resumint: el primer em diu que faci el que em vingui de gust i em motivi; el segon també té por que si aconseguim la independència, la gent que val es quedarà a casa i sortiran els mateixos . . . de sempre; el tercer em diu que l’envelliment amb dignitat és un assumpte poc tractat, malgrat la seva gran importància; el quart em diu que els nostres problemes són comuns i que busca solucions; el cinquè em diu que els que tenim aquest problema ens hauríem d’agrupar per tenir més contacte entre nosaltres i amb altra gent; i el sisè creu que el control de la ment és la feina més important de la nostra existència.

La gran pregunta és aquesta: Què podem fer per adaptar-nos a les circumstàncies que estem vivint en cada moment o època de les nostres vides per a controlar la nostra ment, com diu l’últim dels opinadors?. Penso que si fem alguna cosa que sigui bona per als altres, també ho serà per a nosaltres mateixos. Es tracta de pensar en les possibilitats que tenim. Si es fes una associació, per exemple, hauria de tenir només aquest objectiu: ajudar a solucionar els problemes psíquics de la vellesa, sigui amb trobades, xerrades activitats apropiades, tan personals com col·lectives, o bé, trobar una activitat ben definida i que donés molta feina o ocupació, sempre amb l’objectiu de minimitzar el problema de la vellesa i ensems ser útils al comú. El voluntariat en tasques benèfiques sol funcionar molt bé.

Sovint ens queixem que la vida és molt curta, és una bufarada, diem; però també sovint ens queixem que no sabem com matar el temps, i això és un gran contrasentit. Més que buscar com podem matar o passar el temps, penso que hauríem d’intentar que el temps de que disposem fos productiu, per dir-ho d’alguna manera, que ens produís algun tipus de satisfacció o ens ajudés a viure més assossegadament; no diré ser feliç, perquè això ja seria massa, com em deia algú no fa pas gaire: ser feliç en aquest món és una utopia,  l’infern que ens deien abans ja el tenim aquí, arribava a dir. Si algú està disposat a intentar reunir unes persones, per fer una prova sobre tot el que acabem d’escriure, podem fer un intent, amb el benentès que la participació de les persones que no tenen aquest problema d’adaptació a la vellesa, o que en són molt coneixedors i ens poden fer pedagogia, serien molt ben vingudes i positives. Hi ha possibilitats de tenir un local per a utilitzar en dies i hores convingudes.

Esteve Roura i Punset

24/04/2014

Aquesta entrada ha esta publicada en Cartes als diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: La terra em crida (II)

  1. xavier suescun diu:

    La tertúlia literària ajuda a escoltar. Parlem sols i d’aquí el neguit davant tota la informació que fluctua permanentment. Estem saturats. Calen complicitats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>