Sant Jordi

                                                      Carta a La Comarca

És una festa ben nostra; escollir una rosa és molt més fàcil que escollir un llibre; no ens interessem per l’origen de la rosa, només escollim la que ens agrada més, però, escollir un llibre ja és una altra cosa, i, si és per a regalar, la cosa es complica més, ja que cal encertar en la tria. Es diu que en aquesta vida hom ha d’haver plantat un arbre i escrit un llibre; he plantat molts més arbres que no pas he escrit llibres; dels arbres que m’han sortit amb molta ufana en tinc una gran satisfacció, tot i que no és mèrit nostre, ja que altres que els envoltaven no han fet mai res, fins i tot alguns han quedat com un renoc i s’han hagut de tallar. Quan més esperem que un arbre ens doni molts i abundants fruits, per més que en tinguem molta cura, solem tenir alguna decepció i no aconseguim l’objectiu desitjat; no depèn de nosaltres ni en sabem les causes, i, alguns, passen els anys sense ni tant sols créixer; és decebedor.

Altra cosa és escriure un llibre, perquè tots tenim l’avantatge de tenir un gran tema: contar la pròpia vida, la nostra pròpia història, les nostres vivències, ben diferents entre les dels uns i de les dels altres. Aquest tema és segur i original, no ens hem d’inventar res i per poc que ens hi ajudi la memòria podem omplir pàgines i més pàgines, i, si prescindim de l’interès que puguin tenir els altres en la nostra pròpia història, ens ho podem passar molt bé tot recordant el que ja no podem canviar. D’acord que hi ha coses que és preferible no recordar, però també n’hi ha d’altres que cal recordar i fins i tot tenir-les més presents, sobretot quan han estan moments bons; solen ser més escassos i recordar-los, fins i tot pot ser com un bàlsam.

Ja fa força temps que vaig deixar de plantar arbres, i cada vegada em costa més d’escriure un llibre, tant l’una cosa com l’altra em són d’ús particular i, com a molt, familiar. A casa fa més de quaranta anys que hi vam plantar un roure americà que, si no fos que la casa té uns bons fonaments, inusuals en l’època que es va construir, és tant gros i fort que a vegades penso que em pot fer trontollar la casa. Quan als llibres, vaig començar quan el metge Moret recollia el que en deia “Memòria dels passats”; ho va traspassar tot a l’Arxiu Comarcal quan era a l’Hospici i cada any hi feia una visita per portar-hi un llibre, però ara, no tinc cap intenció de posar-hi els peus al nou Arxiu, em sentiria com un col·laboracionista dels que han profanat un lloc emblemàtic i quasi sagrat, com penso que era el puig del Roser; s’havia d’haver respectat com era, però, per fer-ho més greu i exteriorment repulsiu, es va utilitzar el Corten – vulgarment anomenat ferro rovellat. El Corten és un acer patinable amb un alt contingut de coure, crom i níquel; els tres últims s’han de manipular amb protecció personal, perquè es diu que són tòxics; no seria estrany que algun dia es prohibís l’ús del Corten i s’eliminés l’existent, com s’ha fet amb l’amiant i altres productes també tòxics. Penso que els motius que tenen els que autoritzen aquestes obres, i els que, podent, han fet ben poc per evitar-les, tot i creure’s, tots plegats, que tenen el poder en virtut dels vots, són inescrutables,

Esteve Roura i Punset

 8-05-2014