La V i la convivència

Article a “La Comarca”

Començo aquest escrit tot escoltant Corrandes d’exili, de “Pere Quart”, cantada per Lluís Llach; quan la poso no en tinc prou d’escoltar-la una sola vegada; aquesta composició, com la V de la passada Diada, no haurien existit mai si no fóssim un país conquerit i amb tres sigles de submissió; fins i tot ens neguen els fets històrics, que són sagrats, encara que les opinions puguin ser lliures. Per tercer any consecutiu vàm assistir a la manifestació de l’11 de setembre, enguany de la V; va ser com en els anys anteriors extraordinari trobar-nos amb gent d’indrets ben allunyats dels nostres, però que teníem ideals comuns i ens comunicàvem com si fóssim coneguts de tota la vida; l’ambient era festiu i tirant a optimista pel que fa al nostra estimat país; estimar és viure.

No es fa difícil comprendre l’obstinació dels espanyols en intentar convèncer-nos amb les conseqüències negatives que, segons ells, tindrem si ens separem del seu Estat. Amb tres-cents anys ha quedat ben demostrat que no podem conviure amb normalitat, no han intentat mai la convivència entre iguals, sempre ens han recordat que som els vençuts i ells els vencedors. Que n’és de difícil la convivència; entre estats, entre nacions, entre ciutats i pobles, entre barris, entre persones; sigui al nivell que sigui la convivència entre els humans és molt difícil, i, la causa principal d’aquesta gran desgracia penso que és que no ens estimem o ens estimem molt poc. La casta castellana que fa algun segle que governa el que en diuen Espanya de forma dictatorial, hauria de tenir molt present el Dictamen de la Cort Internacional de Justícia de 22 de juliol de 2010. 1) Declaren que no estan en contra de les declaracions unilaterals d’independència. 2) Declaren que sempre preval la voluntat democràtica d’un poble si es vol separar d’un estat. I 3) Declaren que en una societat democràtica és la voluntat dels ciutadans la que crea o modifica la legalitat vigent quan sigui necessari. Fins i tot el president Obama, dels EUA, va dir el mateix en una assemblea de l’ONU, el 24-09-14: “Les nacions més grans no haurien de poder intimidar les petites; la gent hauria de poder triar el seu futur”. “És una veritat simple, però ha de ser defensada”, va reblar.

És molt freqüent que al llarg de la nostra vida, molts hàgim viscut moments de tensió per causa d’aquest “desencuentro” amb molts dels altres peninsulars, per dir-ho d’alguna manera. Un dels més tensos que recordo va ser quan feia el servei militar, obligatori, al Marroc. A Barcelona, el 1951, hi va haver una vaga de tramvies; varen apujar els preu de cinquanta a setanta cèntims i els barcelonins el dia assenyalat no varen agafar el tramvia com a protesta, i va començar una vaga. Els oficials que venien de Melilla, com cada dia, van arribar molt exaltats i el capità em va tirar el diari sobre la taula tot dient-me: ¡Mira tus paisanos que han hecho! Davant d’aquell esverament jo no era capaç de centrar-me i llegir el diari, i, quan va entrar el pater dient que la solució era penjar uns quants catalans com a escarment i se solucionaria el problema, ben segur que la meva memòria cel·lular es va posar en acció i la meva reacció va ser fulminant: aixecant la veu més que ells els vaig dir que, tot i no sabent el que realment havia passat a Barcelona, jo estava a favor dels meus. No sabré mai què hauria passat si el capità no m’hagués donat un cop de mà emportant-se els irats oficials fora de l’oficina; mentalment vaig agrair-ho a l’amic Pepito Serra; va estar tres anys en aquella oficina i es va guanyar l’amistat i l’afecte del capità; ell m’hi havia recomanat.

Esteve Roura i Punset

2/10/2014