Carta a “La Comarca”
“Tenia un amant que sovint la visitava i s’estimaven amb bogeria; ell ja tenia una família formada per esposa i fills; i desitjava viure només amb ella, però ella no va voler mai que desfés una família i seguien vivint intensament les seves trobades en el piset de la Barceloneta. En veure que s’apropava la seva sortida d’aquest món, va disposar que en el seu enterrament posessin una fotografia del que tant havia estimat, al seu costat en el bagul, volia descansar estant eternament junts amb el seu gran amor” De la primera carta que vaig escriure sobre Estimar.
En anar a dormir m’agrada escoltar la ràdio o seleccionar òpera o música clàssica, com per exemple: La Bohème de Pucini, que és extraordinària, i el tema també és estimar: en Rodolfo amb la Mimì; diuen que en Jaume Aragall solia cantar el dramàtic final plorant. Segons el gran baríton Manuel Ausensi, en Jaume Aragall tenia la veu de tenor més autentica de casa nostra. A vegades escolto a la ràdio algun programa quan m’agrada – vaig fer un petit invent: poso un retall de dos centímetres d’espuma de poliuretà en l’aparell de l’orella bona i així puc donar més volum i sento igual en les dues orelles. L’altra dia escoltava el programa “Les mil i una nit”, de la Maria de la Pau Gener, impensable que s’hagués pogut fer quan érem joves. Hi intervenen metges, sexòlegs, psicòlegs i gent entesa en tot el que fa referència al sexe i la relació entre parelles, a més d’algun convidat a opinar sobre l’especialitat del dia. Va ser sorprenent perquè com a convidada hi havia una treballadora sexual, i ella no va defugir mai de dir que era una prostituta. Explicava molt bé la seva relació amb els seus clients, era molt convincent, fins i tot alliçonant-los. Deia que molts, vivint aparellats, se sentien rebutjats una i una altra vegada per la seva parella, més ells que elles, i més que sexe el que buscaven era tendresa, abraçar-se, parlar, besar-se, però tot i que els seus clients trobaven en ella el que buscaven, deia que tots voldrien tenir-ho amb la seva parella i no haver de trobar el caliu fora de casa seva. Quan un doctor li va preguntar quants dels seus clients amb parella busquen en ella el que no troben a casa seva, la noia va dir: un noranta per cent. Vertaderament, la convivència entre els humans, en molts nivells i situacions, és molt difícil, però és molt reconfortant veure pel carrer una parella, ja grans, ell i ella (ara s’ha de puntualitzar); van pel carrer, dèiem, agafadets de les mans, ben segur que estimant-se els ajuda a superar les contrarietats de la vida i els fa més venturosos.
Esteve Roura i Punset
24-12-2014
