Petites recaces i records

                              Carta a La Comarca no publicada

Sovint penso en aquell amic que em deia: “Jo visc de records. Penso que quan som grans tots solem viure una mica de records; no recordem el que és més recent i recordem amb molta nitidesa les vivències de la nostra infantesa i joventut. Solem tenir recança de no haver guardat o no haver obrat com pensem que ho faríem ara que ja no som a temps de rectificar moltes coses. Em reca molt no haver guardat, entre altres coses, aquell molinet que va fer el pare per a moldre blat de moro i fer el farro. Durant la guerra i la post guerra, més dura encara, tot estava intervingut; encara que tinguéssim blat de moro no el podíem portar al molí i si volíem menjar farro l’havíem de moldre a casa: del molí a l’olla, i això estava a l’abast de molt poca gent, si no s’espavilaven com va fer el pare. Teníem una estufa molt bonica de la que no recordo la seva marca; asseguts en poltrones de vímet de espatllera alta, al seu voltant la meva germana i jo solíem tenir petites cremades als genolls per haver-nos acostat massa a l’estufa. De petits no solem estar mai quiets; penso que abans feia més fred que ara, i pot ser ens hi acostàvem massa; sovint penso que ara, en un racó de casa, hi hagués estat molt bé aquella estufa, era molt decorativa, i fins i tot l’hauria fet funcionar alguna vagada. De jove tenia la moto Rieju que havia equipat molt bé, cadena tapada, protectors, matrícula al darrera il·luminada i amb una peça de plàstic bombada, desconegut en aquella època, procedent d’un avió militar que va caure a Setcases, i, quan contemplo les fotografies em sap greu no haver guardat la moto; el dos cavalls la va desplaçar totalment i la vaig donar a un amic.

Aquests records em fan pensar en el pare; la seva obsessió durant la guerra i postguerra era que no ens faltés res i a casa hi havia una habitació que es va convertir en un gran rebost; hi havia de tot: sacs de mongetes, de blat de moro, ventresques, peus de porc en abundància; tot el que es podia trobar a pagès, menys oli, no n’era país; tot i que la mare deia que a Brugats en un temps es collien l’oli, i les oliveres estaven en les feixes al solell de la falda de Sant Valentí. Per aconseguir oli acompanyàvem a la mare i agafant el carrilet d’Olot ens arribaven a Anglès i amb jerseis de Cofasa fèiem canvis per oli. Fer canvis era mot corrent. El pare, en tenir tants amics a pagès, els matins festius sempre anava d’excursió, i en no ser fumador, el tabac també estava racionat, aconseguia les provisions que necessitàvem; fins i tot no ens va faltar mai el pa blanc, que mentre jugàvem al carrer, quan havíem de berenar havíem de pujar a casa perquè els altres nens no ens veiessin menjar-lo. Dos dies a la setmana, a la nit i amb una bicicleta sense llums, perquè la Gaudia Civil no el veiés, i un sac impermeable, el pare portava pans de quatre quilos dels forns dels germans Dorca, l’un a Les Preses i l’altra a La vall de Bianya; la amistat, el tabac i, sobretot la voluntat del pare, feren el miracle que en un temps tant difícil per la majoria de ciutadans, a nosaltres no ens va faltar mai res, quan a l’alimentació. Fins i tot el pare portava alguna gallina de tant en tant; cada una d’elles tenia el nom de la casa de pagès que procedia i jo solia informar a la mare quants ous farien en aquell dia i de quina gallina serien; una per una els posava el dit al lloc on surten els ous per a comprovar si l’ou estava a punt de sortir. Part de l’hort l’havíem convertit en galliner, envoltant el cirerer mandrós no feia mai cireres; fins que un dia els Barberí, veïns a la planta baixa em cridaren per ensenyar-me el cirerer, estava farcit de cireres; s’havien entretingut penjant-les per tal de donar-me una alegre sorpresa, les cireres són de bon penjar, solen anar aparellades; jo devia tenir uns 8 anys.

Esteve Roura i Punset

12-03.2015