Anècdotes i fets (1)

                                        Carta a La Comarca, publicada.

En Deu Republicà. “Joan Deu i Ros (Olot 1835-Olot ?) Polític republicà. Fou alcalde d’Olot arran de la Revolució de Setembre (1868); fundà el cos de voluntaris de la Llibertat i la Milícia Republicana del Cantó de la Muntanya. Durant la insurrecció federalista de 1869 intentà d’ocupar Olot militarment, però s’hagué d’exiliar a França. A la proclamació de la República (1873) fou novament alcalde d’Olot; es destacà pel seu anticlericalisme actiu (convertí l’església parroquial de Sant Esteve en caserna i presó. Com a comandant de les forces locals resistí el setge d’Olot per les forces carlines de Savalls (desembre de 1873). Al cop d’estat del general Pavía, dimití. Tanmateix, participà activament en l’etapa final de la tercera guerra Carlina al costat del general Martínez de Campos”. Un dia, en Deu i el rector d’Olot es trobaren al carrer Major caminant en direccions oposades, i en ser la vorera molt estreta, cap dels dos tenia intenció de baixar de la borera per tal de donar pas a l’altre, fins que en Deu, que circulava per la seva dreta, tal com Déu mana, li va etzibar al rector: – Com vols ensenyar el camí del Cel si no saps el de la terra? Ben segur que amb un alcalde com en Deu Republicà, al barri dels Desemparats ara hi circularíem amb més racionalitat.

L’avi Quim.  Oficialment no es deia Quim, es deia Joan. Sembla ser que de petit es va morir un seu germà que es deia Joan i per error varen donar de baixa en Quim. Quan se n’adonaren ja no hi havia possibilitat de rectificar i varen continuar dient-li el seu vertader nom, però quan havia de signar ho feia com a Joan. Quan el felicitaven per sant Joan ell deia: “Sóc en Quim”, i quan el felicitaven per sant Joaquim, deia: “Em dic Joan”. L’avi Quim, avi de la meva companya, era una persona molt campetxana, corpulent, més aviat moreno de pell, sovint portava un mocador de seda blanc al coll i gorra; afeccionat a la caça i sempre disposat a dir una de les seves frases xocants amb molta gràcia. En tenir l’última filla, ja grans els altres fills, si li deien: Quina nena més maca! – Per ser les escorries! – responia ell. “Quan jo era solter”, deia l’avi Quim, “sentia passar el tren i em deia: casa’t, casa’t,… casa’t, casa’t,… casa’t, casa’t; ara que estic casat, quan passa el tren em diu: Més bé estaves que no estàs,… més bé estaves que no estàs,… més bé estaves que no estàs”. Quan algú li anunciava que es volia casar ell li deia: Pensa-t’hi bé……, i deixa-t’ho córrer!

El sagristà de l’església dels Dolors. L’església de la Mare de Déu dels Dolors estava situada al final del carrer del mateix nom que encara existeix, entre l’Hospital de Sant Jaume i els edificis que donaven al carrer de Sant Rafel. Durant la guerra del trenta-sis enderrocaren la petita església per tal de sortir al carrer Mulleras, o millor dit, la plaça que dóna al dit carrer. Pensem que va ser una molt bona decissió. No tot són nyaps el que fan els que governen. El popular sagristà, del que no en recordo el nom, o millor dit el motiu, de tant en tant després de passar la bacina i entrar a la sagristia, posava els diners recollits sobre la calaixera que sol haver-hi a les sagristies, en feia dos pilons iguals i, encarant-se a la petita imatge de la Mare de Déu que hi havia sobre la calaixera, li deia:  Avui, com a bons germans, ens partirem el que he recollit, un piló per tu i l’altre per mi; com que la Mare de Déu no es movia, ell insistia. – Apa, mou-te; agafa els teus. No ets mous?, doncs, saps què?, tots per mi; i d’una revolada els posava tots al seu sarró.

Esteve Roura i Punset

2/04/2015

Aquesta entrada ha esta publicada en Cartes als diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>