Anécdotes i Fets ( 2 )

                           

L’arròs d’en   “Meru” (?) En Meru (no puc assegurar que aquest sigui el seu motiu) era un home popular i molt peculiar de principis del segle XX. En certa ocasió estava al Casino d’Olot netejant les sabates dels milionaris tertulians de l’època. El tema que es tractava era l’arròs bo, com havia de ser fet l’arròs per ser bo, o quin era l’arròs més bo, i, cadascun tenia la seva preferència fins que un d’ells preguntà a en “Meru”. – A tu que et sembla, quin és l’arròs bo? Ell se’ls mirà un per un mentre els deia: – Ni vostè, ni vostè, ni vostè, saben quin és l’arròs bo. – Un d’ells va dir: caram! I com és això, per què no sabem quin és l’arròs bo? – Perquè no n’han menjat mai de dolent – els contestà davant la sorpresa de tots. S’explicaven moltes anècdotes del mateix personatge, una d’elles era aquesta: El diumenge a la tarda, els cafès solien estar plens d’homes que jugaven a cartes i ell se n’anava a dormir i es presentava ja tard al cafè “Els Nostres” per jugar, i solia dir: – Entre el beure i el fumar, els trobo a tots mig enterbolits, i jo arribo fresc com una rosa i els repasso a tots – i acompanyava l’afirmació amb el característic gest que hom fa quan arramba tot el que hi ha al sobre d’una taula de joc.

En Peyo. Aquesta és una de les poques anècdotes que no es de les nostres contrades. La vaig llegir al diari Avui i em va agradar, penso que la contava en Francesc Puigpelat, i com que no l’havia sentit contar mai, he pensat que alguna excepció també hi cap en aquest recull, d’aquesta manera no deixarem de banda els de “Can Fanga”. En Pompeu Gener, bohemi i artista a cavall del segles XIX-XX, s’amistançà amb la nòvia d’un capità. En plena Rambla els padrins d’aquest últim varen abordar Pompeu Gener per dir-li que havien de traslladar-li el desafiament del que es considerava ultratjat. Pompeu Gener, que era conegut per Peyo (de Pompeyo), els preguntà: -El duelo es a primera sangre o a muerte? -A muerte – respongueren els padrins. En Peyo, després de pensar-s’ho uns moments, replicà: -“Pues díganle al capitán que me doy por muerto”

La Puríssima de Colldecarrera. En Colldebona era un pintor dels que en deien “de brocha gorda” i de després de la guerra, expressió que ara ja no s’usa. En certa ocasió, un senyor molt devot, pare de família nombrosa en què hi havia sacerdots i probablement monges, no ho sé segur, va voler pintar la capella de casa seva. Vivia en una casa al costat de la que era la Granja Soldevila i més tard Nestle, situades al passeig de Sant Roc al barri dels Desemparats. el que em seveig per qualificar l’Ajuntament mentre no es torni a la racionalitat la seva mobilitat, tal com era abans. I, la capella devia ser la de la gran casa pairal, de la Vall del Bac. El senyor propietari de la capella va encarregar la feina al senyor Colldebona i per assegurar-se que fos un treball perfecte li va dir al pintor, mentre li ensenyava la capella: – Com que la capella està dedicada a la Puríssima Concepció, m’agradaria que l’altar fos pintat d’un blanc també puríssim. – No us preocupeu, mestre – li contestà en Colldebona – hi cardaré un esmalt blanc que brillarà com un puta. I es quedà tan satisfet com el devot propietari escandalitzat.

Esteve Roura i Punset

28-05-2015

Aquesta entrada ha esta publicada en Cartes als diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 comentaris a l'entrada: Anécdotes i Fets ( 2 )

  1. Josep M Canals diu:

    Tinc un Mero al Diccionari Biogràfic d’Olot, que es deia Baldomer Oliveras, un personatge de tots els oficis com en Xec Puça. Oliveras era un oncle de Jordi Oliveras Ferrarons, el gestor. Te l’enviaré per correu electro.
    En Peyo que dius (Pompeu Gener) , segons el meu sogre, que havia explicat moltes anècdotes d’ell, li deien Peius.
    M’ha agradat la teva contalla.
    Una abraçada.
    J M Canals

  2. Pompeyo Ramis Muscato diu:

    Hola Esteve.Que tinguis un feliç histiu, que ja s´atansa. En el mon dels personatjes curiosos d´Olot, jo en reecordo alguns, pels noms i pels motius. Un dels primers que em venen a la memòria es en JEC PUSA, que era el que solia fer el ball del Drac en les festes del Carme. Un altre, que solia anar en companyia d´en Jec Pusa era En QUIM DEL COLL TORT. Tamb´em recordo molt d´en JOAN BOIG. Un altra era en RAMON DE SANT FRANCESC, que solía estirar el braç esquerre per mirar un relotje de pulsera inexistent. Els nens li preguntaven: “Ramon, qui´n hora és”. I ell responia amb un xiulet llarg, acomanyant un gest que pot ser volia dir: “El relotje ha desaparescut!”. Quins temps aquells! (O tempora, o mores!).

  3. Esteve diu:

    Hola Peyo,
    Penso continuar contant anècdotes, en tinc per temps, les extrec dels llibres que he anat escrivint sobre aquest tema; n’hi han de molt bones. M’agradaria poder-les publicar en el setmanari local per els que no tenen internet, però ells tenen les seves prioritats. Recordar temps passats sempre és bonic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>