Anècdotes i Fets ( 4 )

Moscou, Moscou.  Era en temps de la guerra civil del 36 i en la part republicana es feia notar la influència soviètica. Era freqüent veure pels carrers material de guerra soviètic, fins i tot material mòbil, com els camions que en dèiem Katiuskes. Penso que aquest nom s’utilitzava a dojo per fer referència a coses que eren de procedència soviètica. En una de les moltes conferències de propaganda que es feren a Balaguer sobre la Unió Soviètica, el conferenciant passava unes fotografies de  Moscou: Moscou en un dia d’estiu. Moscou nevat. Moscou en un dia de vent. Moscou plujós. I així anava comentant les fotografies, quan tot d’una se sentí la veu d’un dels presents que digué en un to més aviat d’emprenyat: – Ja “mos couen” els collons de tant Mos-cou, Mos-cou.

L’hora tardana  L’amic Amedeu em contava que el seu pare tenia un amic que era un de quatre germans i era una mica bala perduda i devia diners a uns quants amics. Un dia passava pel Carrer Major, i en veure  venir un dels seus creditors, el pare del meu amic, per fer-se el simpàtic i volent fer veure que tenia pressa li preguntà al seu amic creditor: – Què saps quina hora és? – L’hora que em paguis el que em deus – li contestà el pare del meu amic en un to més aviat d’emprenyat.  – Carai, sí que és tard! – i apretà el pas com volent justificar la seva pressa..

L’estanquera del carrer de Sant Rafel  Els escultors que feren els gegants d’Olot prengueren per model per a la gegantesa l’estanquera del carrer de Sant Rafel i per el gegant en Callís, de la pastisseria de davant de la parròquia de Sant Esteve. L’estanc de Sant Rafel estava situat vora la cruïlla, entre aquest carrer i el dels Dolors, prop de l’oficina de Correus d’abans. L’estanc, com moltes botigues, tenia una habitació interior, que a vegades formava part de l’habitacle de la família del botiguer, i des de l’interior es podia vigilar el que passava a l’establiment. Quan havíem de trametre una carta, anàvem a l’estanc, ens hi posaven el segell i la introduíem en una bústia que solia haver-hi enfront del taulell. Un dia es presentà un client poc habitual a l’estanc i demanà a l’estanquera:  - Què em posaria un segell a aquesta missiva per poder-la introduir a la bústia? La noia va quedar parada sense saber ben bé el que li demanava aquell client foraster, quan des de l’interior se sentí la veu potent del seu pare que li digué: – Fot-li un “sello”, noia!

En Déu i els altres  Avui, a la tertúlia que es fa normalment a l’hora de l’aperitiu al bar del Tennis – en solem dir la pista set -, en Bantí ha comentat una anècdota molt sucosa. L’avi d’en Bantí, el senyor Isidru,  sembla ser que es dedicava a fer boscos, o més ben dit: a l’explotació que en aquelles èpoques es feien al bosc, (llenya, carbó, etc.) de la seva propietat, o fins i tot d’altres. Un dia estava atenent la visita del seu amic Fèlix, que era un cul de sagristia, quan es va presentar un mosso per dir-li: – Senyor Isidru, en Déu ha dit que en Santpare no havia pogut anar a lligar sarrions, perquè havia d’anar a segar herba, i ha hagut d’anar-hi el Capellà. – Aquest collons de Santpare, promet, promet, i a l’hora de la veritat no fot res – digué el senyor Isidru. L’amic del senyor Isidru es va escandalitzar en sentir que parlaven d’una manera per a ell tan irreverent, però el fet era que, el Déu era d’una casa de Joanetes que en diuen, encara, cal Déu; el Santpare era d’una altra casa que en diuen cal Santpare; i el Capellà era d’una altra casa que en diuen cal Capellà.

Esteve Roura i Punset   16/07/2015