Article no publicat a “La Comarca”
L”Amianto”.- Es parlava molt de les tertúlies de Can Vizern; jo solia anar-hi havent sopat. Eren temps en què sortíem més, no hi havia televisió i de ràdios ben poques. A vegades les converses eren tranqui-les i altres molt apassionades, però mai sobre política; ningú no s’atrevia a parlar públicament de segons quins temes polítics i als joves ni se’ns acudia. Era corrent fer apostes, com per exemple; si plouria o no. Una vegada es parlà de l’amplada de la porteria dels camps de futbol i per fer comparacions el noi Vizern va mesurar el seu establiment i en comprovar que era més curt que el que deien que amidava una porteria, no sho creia i es va encetar una altra juguesca, total: en plena nit tots al camp de futbol i saltar la tapia per comprovar les mides. En certa ocasió en Figueres de les caixes de cabals, en “Cap de Mort” i algun altre, tots més grans que els joves que hi érem presents, parlaven de noies de la seva joventut i en Figueres va dir, tot dirigint-se a un altre contertulià: Això va passar amb L”Amianto”, no pas amb la que tu dius. La conversa es va allargar i sovint sortia L”Amianto”, fins que els vaig preguntar: Qui era L”Amianto”? – Una amiga nostra que no s’escalfava ni es refredava mai i li dèiem L”Amianto”.
En “Ramon de la pipa”.- També li deien en “Ramon del sac” perquè sempre anava amb un sac amb les seves coses. La pipa i el sac eren per a ell imprescindibles. Dormia allà on podia, encara que fos sota un pont i vivia del que li donaven. En certa ocasió uns guàrdies civils, nous a la zona, en no conèixer-lo i malfiats pel seu aspecte, el pararen tot demanant-li: Los papeles – es referien a la documentació anomenada salvoconducto que en aquella època, la difícil postguerra, t’exigien a cada moment si anaves per camins o carreteres. No era fàcil aconseguir un salvoconducto, a la més petita sospita de no ser adicto al régimen o tenir un parent sospitós, te’l negaven. – Sacatapus, fumo amb pipa – els respongué en Ramon, somrient com sempre feia. Recordo molt bé el salvoconducto, era un paper d’uns 10×20 centímetres, amb les dades personals i la bandera roja i gualda de dalt a baix i en diagonal. Penso que era totalment imprescindible en les zones frontereres.
En “Baus peroler”.- Era un dels germans Baus que no intervenia massa en les tertúlies de Can Vizern, tot i ser-ne client assidu. Com indicava el seu motiu, tenia l’ofici de peroler. Sovint sense que ell se n’adonés li carregàvem les butxaques de cendrers i altres estris que teníem a ma. Un dia, en “Baus peroler” estava encaparrat a desxifrar un anunci de l’Arriba España, setmanari del regim en aquells moments. L’anunci feia referència a una nova màquina de calcular que en Pitu Sibidí venia en la seva botiga i més o menys deia: “Me llamo Sumco, sumo, resto, divido y multiplico con gran rapidez, en un instante hago el trabajo de diez persona”, etc. Soptadament, en Baus va explotar, ja no podia més i seriós com sempre i en veu alta es preguntà a sí mateix: – Collons! Qui és aquest tan trempat? El seu pare ja el coneixeria, però ell, no sé pas qui collons pot ser! Un dia que jo passava per davant de can Tresserras, ens creuàrem i em va dir: – On vas, Caçala?!! – Per mont – li vaig contestar. – Doncs, jo estic emprenyat – va dir ell sense parar-se.
Esteve Roura i Punset
20-08-2015
Qui “collons” era Baus peroler? Al Camodenmas hi havia un peroler pero no es deia pas Baus…
Tenia un establiment davant l’Hospici on ara hi ha un banc i a la cantonada per anar a Santapau, enfront de la llar de jubilats d’ara. era un taller, però no recordo si era peroler, de bicicletes o de cotxes, el que sí recordo és que l’anomenàvem en Baus Peroler.