Grans mentides

Carta no publicada a “La Comarca”

 Els deien “El trio de les Azores” als que en el 15-03-2003 es reuniren a les Azores i varen acordar un ultimàtum contra el president de l’Iraq si no destruïa les seves armes de destrucció massiva, eren George W Bush, Tony Blair i José Maria Aznar. Era una gran mentida per justificar els seus interessos; va ser un gran engany i ara sembla que alguns d’ells se’n penedeixen, més que res, penso, perquè va ser pitjor el remei que la presumpta malaltia; possiblement el que està passant ara en aquella zona s’hagués evitat de no destruir a en Saddam Husein. El paper d’Aznar degué ser de comparsa o potser, com governant espanyol avesat a dir grans mentides com fan des de fa segles, en especial contra Catalunya i els catalans, devia ser considerat un expert. Malauradament massa ciutadans d’Espanya se les creuen les constants mentides dels governants espanyols, llevat dels que sentin-se espanyols, però viuen a Catalunya, si volen, poden comprovar pel que veuen i pel poc que sàpiguen de la nostra història tot el que són mentides per voler justificar uns drets: “los derechos de conquista”, ja caducats des de fa molt temps. No estan disposats a cedir el més mínim i utilitzaran totes les “armes” que tinguin a l’abast per evitar la separació.

Deia fa uns dies un escriptor valencià en un blog: “Bé va poder Felip III (1578-1621) haver-li dit al seu fill allò de “amb els valencians el que voldré, amb els aragonesos el que podré, amb els catalans el que voldran”. Felip IV estava avisat qui érem i ho va demostrar, es lamentava aquest escriptor valencià”. Penso que aquesta dita és molt demostrativa, hem  de ser nosaltres que ens hem d’imposar com feien els nostres avantpassats; la llàstima és que els independentistes no siguem més, encara. És sorprenent que ara veiem alguns valencians i mallorquins parlar de Països Catalans.

Vaig seguir a la TV la llarga sessió mentre feien les eleccions per elegir els components de la mesa del Parlament. Com sabem, la Carme Forcadell ha estat elegida presidenta amb més vots del que s’esperava, Catalunya Sí que es Pot ens hi ha ajudat amb 5 vots; esperem que aquesta actitud tingui continuïtat. Com ja era previst es notava molt que tindrem un parlament dividit, els del Si i els del NO i alguns que encara s’han de decidir, i tots enfrontats entre ells, però sortosament els independentistes són majoria, segur que l’oposició ens donarà molta guerra. Tot i els discursos abrandats vaig veure alguna cosa que m’ha posat neguitós; es compren que estant en la oposició es tingui aquest posat d’indiferència, i no es tingui la delicadesa d’aplaudir els guanyadors, però mentre els independentistes cantaven l’himne nacional de Catalunya, en el final del seu sector uns quants braços nus s’enlairaven amb el puny tancat – d’un puny tancat no en surt n’hi hi entra res -, i això em recorda la meva infància durant la guerra i postguerra; hi havia dos gestos ben antagònics i nefastos: el dels comunistes i el dels feixistes i no em fa cap gràcia veure els de la CUP amb el puny enlaire, els tenia una certa simpatia però m’estan defraudant; no sé ben bé el que volen dir amb el seu gest comunistoide, però penso que nosaltres ho tenim molt bé si volem fer gestos significatius: la mà oberta amb els quatre dits separats: Catalunya. No ens calen gestos forans i extremistes.

Esteve Roura i Punset

5-11-1015