Anècdotes i Fets (7)

Carta a “La Comarca”

La fura i la Guàrdia Civil

El pare es pot dir que es va passar mitja vida a la muntanya, però mai no va tenir cap afecció a la caça de cap mena, pot ser que fins i tot la menyspreés perquè el seu pare ho deixava tot per poder anar a caçar. En dir tot vull dir: feina, família i el que fos. És per això que li deien en Caçala; quan algú el demanava a casa seva li solien respondre: És a “caçala”.  Era en temps de postguerra, en molts aspectes molt més durs que durant els tres anys de la guerra del trenta-sis. El pare tornava de fer l’excursió de cada diumenge; sempre anava sol i el tram final el solia fer per la carretera de Sant Joan de les Abadesses. En arribar prop de l’Hostal del Sol li va venir una necessitat que sols ell podia resoldre i va sortir de la carretera general i s’endinsà fins un lloc prou discret per solucionar la urgència. Una vegada resolt el problema tornà cap a la carretera i en arribar-hi es trobà amb una parella de guàrdia civils que l’esperaven i sense embuts li etzibaren:

- Usted ha ido a esconder el hurón, por lo que tendremos que multarle. ¿Sabe que está prohibido caçar con hurón?

- Nunca he tenido fura y he ido a hacer una necesidad que no podía esperar.

- No nos venga con cuentos. Cuando usted nos ha visto, enseguida ha torcido campo a través para esquivarnos; venga, dénos usted sus datos.

- ¿Por qué no vamos a comprovar si es verdad lo que les digo? – insistí el pare.

- Nada de nada, ya está suficientemente comprovado, tendrá usted que pagar la infracción. Tot fou inútil, els guàrdies no li feren ni cas i el pare va haver d’anar a una agència perquè li fessin els tràmits per pagar la multa. El pare mai més no va poder veure aquell guàrdia civil que es va passar de llest. M’he recordat d’aquesta anècdota perquè avui he vist el fill d’aquell guàrdia civil, és de la meva edat i sempre hem estat amics.

En Pelafaves  En Pelafaves era molt conegut per la seva dedicació a l’arbitratge de partits de futbol, tot i tenir una minusvalidesa física força acusada: un braç encarcarat i amb la mà corbada i una coixesa accentuada, que no li impedia córrer i tenir una ben guanyada fama com a bon àrbitre de futbol. Era autoritari, sabia fer-se respectar i cometia molt pocs errors, cosa ben difícil en un àrbitre de futbol. Quan era petit, en Ventura, cognom que tenia aquest àrbitre tan singular, un dia que va arribar molt tard a classe, el mestre li va preguntar quin era el motiu del seu acusat retard i ell va contestar: – És…. que… la mare m’ha fet pelar faves. Tots els alumnes de la classe varen esclatar a riallades i sempre més se’l va conèixer per en Pelafaves. Hi ha moltes anècdotes d’en Pelafaves, però algunes fan de molt mal explicar.

En Manxa, el seu germà i les seves dones

En Manxa, de nom Bartomeu Agustí, era un home molt popular, tenia la ferreteria davant mateix de l’església de Sant Esteve i quan veia un enterrament, sense preocupar-se de qui era el difunt solia dir a un dependent: – Noi, porta’m la gorra que vaig a enterro. En Manxa era més aviat extrovertit i molt “xarmant” i un dels seus germans, el Doctor Candi Agustí, així l’anomenava tothom, era el revés de la medalla, la seva seriositat impressionava. Un dia, en Manxa li va dir al seu germà: – La teva dona tot el dia volta, la meva no es mouria de casa; Per què no canviem de dones? – Ja te les regalo totes dues – li va contestar en Candi.

Esteve Roura i Punset

17-12-2015

Aquesta entrada ha esta publicada en Cartes als diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>