Carta a “La Comarca”
Hi ha qui diu que no l’interessa el passat, que és el futur que s’ha de tenir sempre en compte; penso que és bo recordar el passat, en som una conseqüència o mirar el passat per a projectar el futur. Ara, amb els problemes que tenim per investir un president de la Generalitat, institució que té 656 anys, es comenta molt les dificultats que tenim els catalans per posar-nos d’acord en moments importants o transcendents, i es posen com a exemple fets passats no massa llunyans. És possible que sigui així si tenim en comte que de molt lluny venim de monarquies parlamentaries i els nostres “adversaris” venen de monarquies absolutes i dictadures, i això fa que els sigui més fàcil posar-se d’acord: pocs a manar i tots a creure; prefereixo que siguem com som.
M’agrada recordar el passat i tenir en comte els fets consumats i incontrovertibles, ja que si volem saber el com i el perquè no podem estar segurs de la veritat perquè se solen explicar els fets d’una forma a vegades ben interessada i sovint poc raonada, Quan va morir l’últim rei de la Confederació Catalano-aragonesa, Martí I l’Humà, es va estar dos anys 1410-12, per posar-se d’acord per a escollir el seu successor: el comte d’Urgell o Fernando de Antequera, regent castellà. I al Concili de Casp es va decidir el successor. El rei Martí I va morir sense successió directa, havia mort el seu fill i el seu net era bastard. Es diu que la mort del rei Martí va esdevenir el dia abans en que havia de reconèixer el seu nét. Si tenim en compte que el successor va ser en Fernando de Antequera, un dels que tenia dret a la successió per motius familiars, era de Castella, ens adonarem que va ser conseqüent amb la seva procedència. Mentre els altres parlaven es diu que ell ja havia conquerit part de València i Aragó. Podem pensar que a Casp va començar el nostre gran problema, que es va agreujar el 1714 en perdre la guerra d’una altra successió. Castella penso que sempre frisava per fer-se amb el domini absolut de Catalunya, i el 1714 van tenir l’ocasió d’aconseguir el total domini del que ells en diuen Espanya, tot i que penso que Espanya és una entelèquia i només se la creuen ells. Si amb sis segles, la meitat d’ells amb domini absolut, no han aconseguit espanyolitzar o més ben dit, castellanitzar els nens catalans, com deia fa poc aquell ministre que no va madurar mai i encara és Wert, és molt lògic pensar que el desig de recuperar la independència no sols no s’hagi perdut mai, sinó que ara s’ha revifat encara més. Deu ser la memòria cel·lular que ens empeny.
Els crítics moments actuals són diferents a alguns dels passats, tot i que en essència el problema és el mateix: recuperar la nostra independència, i sap molt greu que alguns, tot i que diuen que hi estan d’acord, posen el carro davant els bous o anteposen les seves idees abans d’aconseguir situar aquest nostre país al lloc que li correspondria per poder treballar per transformar-lo positivament. No m’agrada que els partits es defineixin com de dretes, esquerres o de centre, que deu voler dir que no són ni tu ni vos; m’agradaria que el seu objectiu fos aconseguir que el país funcionés el màxim de bé i competissin entre ells per veure qui té els millors mecanismes per aconseguir-ho, sense menystenir la participació del poble quan s’han de prendre decisions que ens afecten molt directament, el que se’n sol dir “el dret a decidir”. Però mentre els polítics que tenim visquin de la política, això no s’aconseguirà mai. Pensem que ens podríem emmirallar en aquests països petits d’Europa que funcionen tant bé. És molt significatiu que es parli poc d’aquests països; deu ser perquè tenen pocs problemes. Només se sol parlat del que va malament, i quan les coses van bé no són noticiables.
Esteve Roura i Punset
10-12-2015
