No publicada
Una jornada intensiva. Uns quinze mil joves d’Acció Catòlica de tot Catalunya pujàrem de nit, a peu i amb la llum d’espelmes, la muntanya de Montserrat com a preparació de l’Any Sant de Santiago de Compostel-la; degué ser l’any 1948. En arribar a dalt i preveient la situació que es crearia per la tornada, que tothom voldria baixar pel cremallera i el caos seria impressionant – així va ser -, els tres o quatre d’Olot ens escaquejàrem agafant el cremallera amb tota comoditat, per tal de poder assistir al partit de futbol entre el Barça i l’Atlètic de Madriz, al camp de les Corts.
Després de dinar ens dirigírem al camp per situar-nos a la barana del primer escaló d’una boca de sortida, per tal de anar-nos-en amb rapidesa en finalitzar el partit i tenir temps d’agafar el tren fins a Sant Joan de les Abadesses i a continuació l’autobús que ens conduiria a Olot. Plovia amb certa insistència i s’obriren alguns paraigües fins que començà el partit i es sentiren veus que deien: “Fora paraigües”, tot referint-se als que feien el ronso per tancar-los. Dues files més avall quedaven dos paraigües oberts, un darrera l’altre, fins que el de la fila superior, enfurismat, va donar una etzibada al paraigua del seu davant i aquest veié com li volava quedant-li el mànec a la mà. La reacció del desparaiguat fou tan ràpida com contundent: aixecà el braç amb el mànec i es disposà a donar un bandau al paraigua encara obert que hi havia al seu davant en el mateix instant que el seu propietari decidia plegar-lo. El mànec de l’enfurismat desparaiguat va ensopegar de ple a la closca de l’espectador i aquest queia mig estabornit. El camp era ple a vessar i els espectadors que encara arribaven no podien entrar i es quedaven als últims escalons de pujada. Un d’ells es va enfilar de peus al passamà demanant-me si es podia recolzar a la meva espatlla per tal d’aguantar l’equilibri. Jo estava al costat de la barana per la part de les grades del camp i vaig respondre-li que sí; bé havia de fer algun petit sacrifici per compensar la nostra deserció dels actes a celebrar a Montserrat. Un impressionant xut d’en Cèsar ens va semblar que entrava a la porteria contrària. – Gooool !!, va cridar l’espectador que tenia repenjat a la meva espatlla, tot aixecant els braços i oblidant-se que gràcies a ells mantenia la posició. En girar-me, el veié rodolant escales avall, s’aixecà coixejant i amb expressió de dolor a la cara, tot cridant: – Gooool !! – No ha entrat, li vaig dir. – Ai, ai, que m’he trencat alguna costella – exclamà, anant-se’n tot ranquejant.
Amb penes i treballs agafàrem el tren de Sant Joan de les Abadesses. En arribar a Ripoll, el tren continuava fins a Puigcerdà menys un parell de vagons que, estirats per una altra màquina, anaven a Sant Joan, únic destí de la bifurcació, on agafàvem l’autobús fins a Olot. Una velleta, en veure’ns riure tant, s’havia atansat a nosaltres tot dient que li agradaven molt els acudits. Atenent els nostres requeriments ens n’explicà un que ens féu molt poca gràcia i vam quedar tots muts i sense saber què dir. Llavors el factor – empleat del tren fora de servei – li preguntà, per intentar resoldre la situació mentre el tren ja s’havia posat en marxa direcció a Sant Joan: – Mestressa, ara no ens digueu que aneu a Ribes. La pobra senyora, amb una innocent cara d’estranyesa, contestà: - Noooo, vaig a Campdevànol. L’esclat de rialles fou impressionant i tan llarg que la pobra senyora no sabia quina cara posar perquè no entenia res. El factor, persona molt extrovertida i fotetes, es cargolava de riure a terra del passadís del vagó, mentre la velleta preguntava una i altra vegada: – Ai mare, i ara de què riuen? De cap manera es podia imaginar que s’havia equivocat de vagó i el problema seria tenir combinació per retornar i arribar al seu destí.
Esteve Roura i Punset 10-03-1916
