Anècdotes i Fets ( XI ) Publicat a “La Comarca”
La Sisenyora
Era una pastisseria-bar situada a la Plaça del Conill que es deia Can Vizern, i a la mestressa li deien “La Sissenyora”, pel continuat ús que en feia de l’expressió quan atenia una senyora. En Florenci Vizern, el seu marit, era el pastisser, home més aviat baixet, calb i amb la barbeta sortida, el que en solem dir bifiu. La seva muller, la Sisenyora era tot el contrari d’ell, alta i grossa, parladora i molt mandona. “Florenci, fes-me això, Florenci, fes-me allò”, sempre estava atabalant en Florenci que no podia estar mai tranquil ni a l’obrador.
Hi havia un nano d’uns set o vuit anys que solia rondar pel carrer Major – em sembla recordar que estava a l’Hospici – una mica caramellós i quan el trobàvem prop de can Vizern li donàvem una petita propina perquè entrés a la pastisseria i seguís el guió de sempre: – A Maria – expressió o salutació que s’utilitzava en entrar en una botiga si no hi havia ningú darrere el mostrador, i en sortir la Sisenyora feia la pregunta de rigor:
- Què vols, maco? – I el nano del que no li recordo el nom contestava:
- Una Sisenyora de deu i un Florenci de cinc – i fugia corrent abans que la mestressa l’empaités. De jove vaig freqüentar molt el bar Vizern i, en èpoques quasi a diari, i quan vaig començar a festejar hi esperava la Mariàngels, perquè li venia de pas. Hi hauria moltes anècdotes per explicar de les tertúlies de Can Vizern. Recordo que una vegada la Sisenyora atenia un militar i li deia: - Es que mi marido y yo nos elevamos a las siete.Volent dir que al mati es llevaben a les set.
Un dels clients que freqüentava Can Vizern, en Cap de Mort, tenia molta afecció a mossegar-se les ungles i en un petit accident es va trencar un dit. Per a no enguixar-li li posaren un suport de fusta prima, ben subjecte amb un embenat. La fusta era més llarga i semblava una ungla d’aquelles tan llargues que porten algunes senyores. – Apa! Que d’aquesta en tindràs per dies, li deia tothom. Si féssim un recompte dels establiments que hi havia cinquanta anys enrere i que han desaparegut, ens quedaríem sorpresos. Can Vizern ja no existeix, la part que era bar ara hi ha una sabateria, si no han canviat, i la cantonada, entre Carrer Major i Valls Vells, com que canvien sovint d’especialitat no cal ni mencionar el que ara és.
Esteve Roura i Punset
19-05-2016
Aquests llocs per fer tertúlia a les rebotigues era molt frequent. Al costat de Can Vizern hi havia tertúlia de dones a ca la Justina. Venia llanes, entre altres coses i ensenyava a fer els jerseys. Ara veig que les fleques solen tenir un petit bar per esmorzar i esclar xerrar…
Esteve, quants records em fas venir a propòsit de Can Vizern! Perquè jo també hi sovintajava en companyia del veterinari Manuel Sobrino -tu el devies conèixer-, que n´era client assiduu.Erem molt amics i feiem “sabrosas” xerrades.
Una vegada, un vailet que treballava en la confecció de caramels, s´en va ficar un -encara no embollicat- a la boca. Inmediatament, l´homenet de la Sisenyora li digué: “Escup aquest caramelo al seu puesto, si no vols rebre una bona pinya”.
Quins temps aquells! “O tempora, o mores!”.
Les tertulies eren una forma important de passar el temps, socialitzar i intercanviar idees en l´època que descrius. A Barcelona n´hi havien moltes de famoses: Els 4 Gats, La Punyalada, l´Ateneu, etc. Ara hi han tertulies simulatànees a través d´internet entre persones que viuen a milers de Kms lluny…
Parlant de la quantitat “d´establiments que han desaparegut els últims 50 anys”, vaig llegir la següent estadística: les segones generacions dels grans patrimonis els dilapiden en un 70% del cassos i les terceres generacions del 30% dilapiden els patrimonis en un 90% del cassos…
De les tertulies de can Vizern , s’en podria fer un llibre.
Recordo en “respladis” que era el Dr. Puig i que no tenia mai pressa d’anar a dormir.
També en Jesús de les caixes de cabdals. Persona molt reflexiva , solter i molt amic d’en Paco Tané , amb el que feien viatges quan es va morir la Pilar.
Per cert a en Paco l’hem enterrat fa pocs messos.