1. Sant Miquel del Mont, 2. Castell del Coll, 3. Torre d’en Llunes, 4. Can Joanet, i a sobre Ventolà, 5. Sant Valentí, 6. l’Hostal del Sol.
La serralada de Sant Miquel del Mont i el brollador de la plaça Clarà són dos dels indrets que més em marcaren de petit.
El brollador el veia cada dia en entrar i sortir del col·legi. Ara, només en queda la copa i el petit estany. El petit però majestuós brollador – més en aquella època feliç de la meva infància – ja fa molts anys que està com abandonat. Tot i que quan en tinc ocasió intento que es recuperi, però sembla que no interessa a ningú més que a mi. De la serralada de Sant Miquel del Mont en puc gaudir cada vegada que la veig de lluny, i més quan alguna vegada, ara poques, he tornat a caminar-hi.
De petits, sovint la meva germana i jo acompanyàvem el pare a les seves excursions matinals dels dies festius; en tinc molt bons records. Solíem anar quasi sempre pel cantó de l’Hostal del Sol, que sempre fou el preferit del pare.
Si enfilàvem el camí de l’Arengada, travessàvem la riera i ens adreçàvem a la Torre d’en Llunes, ens acostàvem atemorits prop de la porta de la quadra del toro semental per sentir els seus aterridors esbufecs. Sempre comentàvem el que faríem si l’animal s’escapés i ens vingués al darrera, i la solució sempre era la mateixa: enfilar-nos a un arbre; el problema era que al pla n’hi havien molt pocs d’arbres. El toro de la Torre d’en Llunes devia ser el pare de tots els vedells de la contrada, no com ara que els pares són els veterinaris que han fet la inseminació artificial a la vaca. Ara els pagesos diuen: “Aquest vedell és fill d’en Llongarriu, o d’en Plana, o de qualsevol altre veterinari”.
A vegades agafàvem la carretera de Sant Joan de les Abadesses, tota ella arbrada amb plàtans fins el pont de la riera de Riudaura; en acabar-se els plàtans començava el pont que encara existeix, tot i haver-se reformat lleugerament. Per la part dreta del pont es veien, quasi a tocar, dues cases de pagès Brugadois i Brugats; la mare era filla de Brugats, la més gran de les dues i més allunyada del pont. En sortir del pont començava la pujada i el primer revolt en direcció a l’esquerra seguint la falda de la muntanya. No hi havia cap més casa fins a l’Hostal del Sol, situat a peu de carretera a la dreta i a un quilòmetre del pont, aproximadament. A la sortida del pont i en ple revolt, a la dreta, hi havia unes feixes que menava l’avi Esteve; jo hi anava a vegades i l’ajudava en el conreu de la terra. En un racó de la segona o tercera feixa, no ho recordo bé, hi havia una mata de Tana, una herba molt amarga que servia per guarir el mal de ventre, feia una flor groga, plana i molt extensa al final de cada canya; m’agradava molt l’aigua d’herba cuita” — nom que solen donar els pagesos a aquests tipus d’aigües — de Tana, mai més n’he beguda. Un especialista en herbes em digué un dia que el seu nom és Tanacetum.
Actualment del que en dèiem “La vinya de l’avi”, situada ven bé passat el pont de la riera de Riudaura, hi ha una petita urbanització, tot el que era vinya i més, està plena de cases. A mig quilòmetre, continuant per la carretera de Sant Joan de les Abadesses arribem a l’Hostal del Sol i si seguim mig quilòmetre més, trobem a peu de carretera, La Casica, per on podem començar a endinsar-nos en el bosc. És el camí que solíem agafar quan de petits anàvem a Sant Miquel del Mont.
Començàvem a enfilar-nos per una suau pendent seguint el camí que encara existeix – ara en uns quants llocs està tallat per carreteres de d’esemboscar, però uns pilons de petites pedres, col·locades una sobre l’altra per amants de l’excursionisme, ens indiquen l’entrada del camí, cal buscar-los en un sentit o altre – i al cap d’uns 18 minuts trobàvem el Castell del Coll, propietat del marquès de Vallgornera, una fortalesa ben modesta que llavors ens impressionava, i, a 6 minuts l’església romànica de Sant Andreu del Coll, i la Font del Saiols a un minut de l’església. El pare sempre deia que l’aigua de la font dels Saiols, situada a la part del solell, no es pas massa bona, és molt guixosa; en canvi la de can Sentinella, situada a la part obaga de la serralada, sí que és bona.
Un parell de quilòmetres després de La Casica, si seguíem per la carretera de Sant Joan de les Abadesses, es podia pujar per una carretera de carro – i ara se sol fer millor en cotxe o en 4×4 –, i al cap de mig quilòmetre aproximadament, la carretera es bifurca,: per l’esquerra anem en direcció a Sant Andreu del Coll i Sant Miquel del Mont, i si seguim per la dreta arribem a Can Joanet i altres indrets, fins i tot podem arribar a Sant Valentí.
Sant Andreu del Coll és una de les moltes petites i meravelloses esglésies romàniques de la Garrotxa que han estat restaurades amb molta cura; pertany a la parròquia de Riudaura i en temps passats fou important. En la meva joventut mossèn Picola hi celebrava missa cada diumenge i festes de manar; hi pujava a peu i la missa, si la deia com a Olot, durava un quart d’hora just, la meitat del que sol durar una missa. L’avia Maria, avia dels meus fills i sogra meva, va ser batejada a Sant Andreu del Coll; nasqué a l’Hostal del Sol quan el seu pare feia la carretera de Sant Joan de les Abadesses i la seva mare regentava l’hostal.
Mossèn Picola era un dels capellans que més recordo quan en els funerals, els capellans — d’1 a 15 i d’escolans d’1 a 12, amb els carruatges d’1 o dos cavalls, i més o menys parafernalia, plomers pels cavalls, barret de plat o de copa per el conductor del carro, l’església també decorada amb cortines i altres guarniments, tot segons la categoria del difunt, que vol dir preu de la cerimònia –, es col·locaven en dues fileres, uns de cara els altres en el passadís central de l’església de Sant Esteve, i cantaven Les Absoltes – un fragment de la Simfonia Fantàstica de Berlioz és exactament el Dies Irae de les Absoltes. Sentir cantar les Absoltes sempre m’ha agradat, i més ara que és tant poc usual. Mentre es celebraven els funerals el mort es quedava a l’exterior com si la cosa no anés per a ell. Amb els anys s’han produït molts canvis en les cerimònies dels enterraments, que en el seu moment provocaren moltes i acalorades discussions: Què si el mort a dins l’església, que si el mort a fora, que si hi havien d’haver categories en les cerimònies o no, que si acomiadar el dol a la sortida o no, o acompanyar el difunt amb seguici i sacerdots o no, i moltes altres qüestions que explico en un altra llibre d’Anècdotes i Fets, i s’han anat superant.
La font dels Saiols, tot i no estar tan endreçada com abans, és un lloc ideal per fer-hi una parada i esmorzar, si cal; fins i tot hi ha una taula i seients de pedra; en èpoques passades moltes famílies hi anaven per passar el dia i dinar-hi. Continuàvem per una carretera de desemboscar que surt de la mateixa font, però de seguida enfilàvem a la dreta el camí fins arribar a la carena, deixant un altra camí més planer per la part del solell que volta el pic de Sant Miquel. Aquest últim tram es fa en uns 30 minuts i tot plegat des de la Casica una hora agafant-s’ho amb plausi, que deia aquell pagès. Des del cim, fins a la carretera de Sant Joan de les Abadesses per l’altra vessant, per la masia de Bastons, es tarda uns 20 minuts. Si s’ha deixat el cotxe a l’Hostal del Sol, baixar a peu no és gaire agradable, ja que s’han de caminar 40 minuts per carretera asfaltada. És millor, penso, baixar pel mateix lloc que hem pujat; era el que sempre fèiem quan era petit. En fer el túnel de Capsacosta, actualment per la carretera de Sant Joan de les Abadesses i Ripoll hi ha molt poca circulació.
A les deu del matí del 5 de maig de 2005, quan feia poca estona que s’havia estrenat el dia i tot és més bonic, vaig pujar a Sant Miquel del Mont tot sol, que és la millor manera de gaudir de la naturalesa, com feia sempre el meu pare. El camí està igual — petits talls a part –, semblava que no havien passat els anys, va ser emocionant. En arribar a la carena en que es veuen les dos vessants — la Vall de Bas i la Vall de Bianya –, s’han de superar petites dificultats per remuntar unes penyes fins que arribes al cim, un pla no massa gran amb l’església romànica. L’espectacle que es contempla des del cim és impressionant. Vaig telefonar als meus fills tot dient-los-hi: He fet el cim!
És una petita excursió que havia fet moltes vegades de nen i de jove també. Quan els meus fills eren petits també la férem en moltes ocasions. Ara, si tenim ganes de pujar a Sant Miquel i no estem en bones condicions físiques, es pot fer per la carretera que va al complex de les antenes i repetidors de TV — millor fer-ho amb un 4×4 –, i deixar el cotxe molt a prop del cim, a tocar una petita casa de pagès abandonada, de la que encara en recordo el pagès llaurant amb un parell de bous, ja fa molts anys. L’excursió val molt la pena perquè, quan arribes al cim et trobes amb una meravella; en un dia seré es pot contemplar la vall de Bas i la de Bianya, amb els fons impressionats Santa Magdalena i dels Pirineus.
El meu pare, mentre va poder, en els dies festius era habitual que anés d’excursió per els indrets que acabem d’esmentar, a mesura que tenia més edat feia el seu passeig diari més curt, fins que es quedava prop d’Olot i jo o el meu cunyat l’acompanyàvem els festius pels llocs que podíem fer-ho en cotxe i que havien estat més freqüentats i més estimats per a ell. Per a moltes persones també era bastant habitual pujar a mig dia, quan era festiu, amb cotxe fins a La Cantina, fer l’aperiu a l’hostal, contemplar el paisatge i seguidament anar a dinar — de tant en tant també ho faig. Fa molts anys que l’hostal de La Cantina està tancat i amb la poca circulació que té ara la carretera, no és probable que mai més funcioni. Recordo com un meu oncle, quan ja estava molt malalt, haver-lo vist pujar en un dia festiu, acompanyat pel seu germà conduint el cotxe, per la carretera de Sant Joan de les Abadesses fins arribar a La Cantina. Com que ells eren de Riudaura, ben segur que els agradava poder contemplar els seus orígens, com acostumaven a fer sovint.
