En un autocar sorprenentment còmode, el dimecres de la setmana passada vàrem anar a Barcelona una colla de jubilats seguint un programa força atapeït, però ben organitzat. M’agraden els viatges d’un sol dia i més si els fem acompanyats d’amics, fins i tot de la infància; tenim tantes coses de què parlar i recordar només en veure’ns! Tot i que amb molts ens coneixem mútuament gairebé la vida i miracles, sempre surten coses que en podríem dir noves perquè no les sabíem o no ens havíem explicat i es fan molt interessants i a vegades sorprenents. Un somriure, un petit comentari d’amics que no veiem massa sovint, són enormement satisfactoris.
Mentre estàvem visitant la Sagrada Família una amiga em va preguntar: Què en penses de l’ERc, què en farem? No sé ben bé perquè m’ho va preguntar a mi, doncs només vaig ser-ne simpatitzant i els vaig votar quan allò de l’equidistància i les mans netes em va semblar que era seriós. La meva resposta a l’amiga va ser el que ara adjunto amb més claredat ja que més o menys l’he propagada.
El passat: Esquerra Republicana de Catalunya.
El present: Esquerra.
El futur? Republicans de Catalunya
Ni esquerres ni dretes: Independència i Regeneració de la política.
Transversals i sostenibles.
És molt improbable que ERc es refaci. Està totalment desfasada i no té cap ideal; sense ideals no s’avança. Mantenir la poltrona dels seus actuals dirigents és la mort del partit.
ERc no pot tornar enrera, ha perdut el tren.
Hauria de refundar-se, ni esquerres ni dretes, simplement
Republicans.
Reagrupament ha sofert un cop massa fort; conformar-se amb les escorrialles dels ajuntaments pot ser que sigui auntocondemnar-se a no ser mai res.
Reagrupament s’hauria de fusionar amb el que podria ser RC, Republicans de Catalunya. (curiosament pot semblar Reagrupament cat.)
Si les bases de l’actual Esquerra es remoguessin, inhabilitessin els seus actuals dirigents i s’unissin amb Rcat, es podria començar de nou. Això podria ser possible si no fos l’eterna lluita personal per viure de la política dels actuals apoltronats i dels que anhelen ser-ho i per això els recolzen.
Sembla una utopia, però si no es pensa en l’impossible no s’aconsegueix mai el possible. Si no es persegueix mai un somni es viu sempre arran de terra.
Esteve Roure i Punset
17-02-2011
