És un article escrit en un mitjà electrònic per a mi desconegut, que en el seu moment haurem de comentar o respondre.
POSTED BY L’AU CAL·LIGRÀFICA ⋅ 12/01/2012 ⋅ FEU UN COMENTARI
FILED UNDER ARQUITECTURA, ART, ARXIU MUNICIPAL, CIUTAT, CULTURA, DOMENEC MOLI, OLOT, OPINIÓ
Tinc una predisposició absoluta per entendre i acceptar l’opinió, el criteri, els raonaments de qualsevol persona que comenci amb un “jo penso…” o “jo crec…”, “jo opino…”, “em sembla que…” En canvi l’experiència i la història m’han fet taxativament escèptic davant aquelles asseveracions que pretenen dictar judici sobre fets determinats amb intencionalitat de fer de jutge infalible. Els santpares de Roma s’equivoquen. Durant cinc cents anys mantingueren que el mon no era rodó. I en tantes i tantes altres coses. I això que parlen urbi et orbi. Fins i tot el rei s’equivoca quan diu que la justícia és igual per a tothom. I ja veieu, són gent ben ensenyada i assessorada. També es varen equivocar, i de quina manera, aquells prohoms de la burgesia catalana que edificaren els seus palauets a l’eixample barceloní i un dia es varen anar a queixar, en comissió, a l’ajuntament de que s’estava construint un edifici que desvalorava la zona i els seus esplèndids nous habitacles. Apunti: era Gaudí que aixecava la Pedrera. Com també ens vàrem equivocar els empordanesos quan als anys quaranta i cinquanta fèiem mofa, literal, de l’obra de Dalí, o els francesos quan menyspreaven els impressionistes, o els homes del neandertal quan acollonaven al tocat de l’ala que feia grafits a les parets de les seves coves… Sempre, sempre ens equivoquem quan fem de jutges. Només hi ha un jutge inapel·lable, inexorable, irrecusable: el temps. Mai, que consti en el llibre de la història, els habitants d’aquest planeta hem sabut establir una relació de comprensió amb l’obra dels creadors coetanis… sobre tot la d’aquells que caminen uns passos per davant: alguns pintors, músics, escultors… arquitectes, perquè no? Sí que hem entès i moltes vegades sobrevalorat aquelles manifestacions que encara que realitzades en aquests temps pertanyen al passat. I, cregui, el llibre de la història, el temps, mai les ha posat ni en els museus, ni en les pinacoteques, ni els catàlegs dels edificis a salvar. Podem dir això no ens agrada. Faltaria més. Podem dir penso que aquest edifici… sempre limitant-nos a expressar un sentiment que és el màxim a que podem aspirar. Això, a més és un acte de valentia, que si surt be, és per presumir-ne. Ara parlar amb termes absoluts de profanació, pecat, sacrilegi, disbarat, degradació…, sense esperar el veredicte de la història, el temps, em sembla una temeritat inacceptable. Tenim moltes i moltes experiències. Però en posaré d’exemple una de molt recent. A les darreries del segle passat, la bona gent, els advocats dels pobres i els savis de vilatriste ens vàrem, ja veu que m’hi poso, estripar els vestits davant les terribles barbaritats que un jovent “marginal i mal educat” estava pintant, sobre les parets provisionals i no tant de les ciutats, uns impresentables grafits. La majoria justificava la presó pels autors. Avui estan als museus i les busquen les galeries. Perquè? Doncs perquè aquelles pintures explicaven un temps i una societat. I als museus i als llocs on es serva la nostra història, només hi entren aquelles obres que com a primer requisit són testimoni d’un temps i d’una societat. Aquestes obres, a la fi, ens ofereixen la possibilitat de resseguir el rastre del nostre pas sobre aquest planeta. Ja sigui literatura, arts plàstiques, música, urbanisme, arquitectura… finalment aquesta és la seva raó d’esser. A través d’aquestes disciplines artístiques és possible llegir el passat. Fitxis que em guardaré prou de dir si a mi m’agrada o no l’edifici del Puig del Roser, entre altres coses perquè això és el de menys. Les opinions es donen i per això no valen res. El temps, el temps, té ara la paraula. Sí que em permeto donar-li un consell: vagi, encara que sigui amb els ulls embenats, a l’arxiu, vostè, que estima aquestes coses, tindrà ocasió de veure unes instal·lacions fabuloses. Més de les que mai podíem haver somiat heure a la nostra ciutat. I si res més no, veurà que el contingut justificaria qualsevol continent… si és que calgués. Cregui’m, esperem el catàleg de l’any 3000 per a qualificar l’obra. Per cert, mentre tant, s’ha fitxat que cada dia es veu més ferro per aquests mons de deu, com element de construcció? Una altra cosa és si el seu rebuig és perquè la nova fàbrica ens amaga aquell temple de la cultura, el respecte i el humanisme que és la plaça de braus. Si és aquest el cas, no he dit res.
Moli
Al senyor Domènech Moli.
I tant que ens equivoquem. Si jo hagués de contar els errors i encerts al llarg de la meva vida, pot ser que intentés comptar els encerts; n’hi ha tant pocs! Sobre les meves crítiques a l’ocupació del Puig del Roser us he d’aclarir que mai he criticat la construcció d’un nou arxiu comarcal, faltaria més, el que sí hem desaprovat molts olotins és el seu emplaçament, així com la innecessària sala polivalent que només portarà problemes i grans costos de manteniment, precisament per la seva ubicació. Podeu informar-vos-en a l’Ajuntament. Per posar un exemple, penso que els figuerencs pensarien el mateix si es construís un edifici “singular” al bell mig de la rambla de Figueres, no per singular o necessari, sinó per la seva ubicació, tot i que d’aquí a mil anys possiblement ningú sabria que allà hi havia un passeig o el que era una rambla.
No fa pas molts dies que un amic tècnic en la construcció em deia: La primera vegada que vaig veure ferro rovellat – no era corten — com a complement de la construcció, va ser a casa teva; d’això deu fer uns quaranta anys. En una carta meva a La Comarca de 4-XI-2010 hi feia comentaris sobre el corten. El que passa, segons la meva opinió, és que el corten si no es tracta com cal és com una manargueria, és lleig i ho empastifa tot de rovell i si es tracta adequadament és pràctic i molt bonic, fins i tot hi ha empreses que fan un tipus de pintura imitant l’inconfusible color del corten ben acabat, . Si ho voleu comprovar aneu al cementiri d’Olot – ninxo 208 de la via Soledat o el 180 via Satnt Esteve, fins i tot les làpides es poden treure amb facilitat, si cal. Si no s’haguessin tractat amb vernissos especials estaria part de l’entorn tacat de rovell.
Esteve Roure
