Carta a La Comarca
Admiro als que encara tenen fe: fe, esperança i sense caritat, que deia aquell venerable senyor arquitecte, quan perdíem en un partit de dobles al tennis. Unes senyores de mitjana edat, tirant a joves, sovint venien a casa portant propaganda impresa en castellà de la seva associació religiosa; alguna vegada havien entrat a casa, però com que es quedaven al portal, jo les atenia en el mateix lloc i sempre els deia que m’entenia més bé amb el català; fins que començaren a portar-nos els fullets remarcant-me que eren en català, i, un dia els vaig dir: Què votareu quan arribi el dia de fer-ho per decidir si els catalans volem ser independents, com érem antigament? Varen anar-se’n immediatament escandalitzades, com esperitades, com si hagués comès un pecat dels que ells deuen considerar monstruosos, i no les he vistes més; vaig pensar que ja en el seu aspecte no es veien persones arrelades a casa nostra, tot i parlar la nostra llengua, però no, no era res d’això. Sembla ser que són tantes les prohibicions que tenen – fins i tot els està prohibit portar una samarreta del Barça –, que penso que tantes prohibicions deuen ocupar més espai que la Biblia, que ells consideren d’inspiració divina i l’única autoritat en matèria de fe i dogmes – no crec que la Biblia parli del Barça.
En una altra ocasió van ser dos joves de bon aspecte que vaig trobar quan jo sortia de casa; eren de la mateixa associació religiosa de les senyoretes o senyores, que hem mencionat anteriorment, vàm parlar una bona estona i em varen convidar a la seva seu al carrer Montsalvatge, tot i que no tenien ni idea de qui eren els Montsalvatge. Com que jo volia que es definissin més, un d’ells em va dir que era ciutadà del món. Quan algú que no conec, em diu que és ciutadà del món, penso que és com si em digues que és fill de pares desconeguts, que no sap els seus orígens i no està arrelat enlloc, i es defineixen amb la forma que els sembla més important i ampul·losa: ciutadans del món; tot i que el món o la Terra, tant se val, és ben poca cosa comparada amb l’univers.
Hi ha qui diu que en passar per aquesta vida s’ha d’haver plantat un arbre i escrit un llibre. He escrit algun llibre i he plantat alguns arbres i sempre he vist que els arbres, uns més que altres, arrelen més bé, creixen més ràpid i amb molta ufana i donen millors fruits; i això em fa pensar en la importància d’estar arrelat en un lloc que ens escau, i no podem pretendre que un arbre arreli igual a qualsevol lloc de la Terra, si ja en un mateix lloc uns són més positius que altres, fins i tot n’hi han que no passen de renocs. Sembla que aquesta associació religiosa esperaven la fi del món el 1914, 1925 i 1975 i ara diuen que això està al caure. Creuen que el Regne de Déu, en mans de Jesucrist, vindicarà el dret de Jehovà a governar sobre tota la Creació i que la Terra esdevindrà un paradís on viuran eternament totes les persones que visquin en harmonia amb Jehovà. Això em fa pensar en aquell enginyer de camins, que aquí feia de registrador de la propietat, i sovint deia: Estoy de este mundo hasta los co. . . s i encima me amenazan con la Eternidad.
Esteve Roura i Punset
2/05/2013
